facebook twitter

La Directa entrevista per correu postal a Toni Chavero i José Ángel Martins Mendoza, dos dels presos que participen activament en la proposta de lluita activa dins de les presons -que va començar fa més de dos anys-, i que avui inicien la tercera vaga de fam de 2018 per reivindicar que es respecten les lleis i els drets humans dins dels centres penitenciaris. L’acció, que comença avui i en la que participen vora una trentena de presos i preses, pretén estendre’s fins al dimarts 25 de desembre a diferents presons de l’Estat espanyol

10/12/2018

L’atenció mediàtica en relació a les presons en les últimes setmanes ha estat molt centrada en la vaga de funcionaris de presó i en la vaga de fam dels presos polítics catalans, però poc -o res- s’ha parlat de la vaga de fam que comencen avui una trentena de presos socials a diferents centres penitenciaris de l’Estat espanyol -i ja és la tercera de l’any- per visibilitzar la taula reivindicativa de dotze punts, que no demana altra cosa “que l’Estat espanyol respecte les seues pròpies lleis i els drets humans dins les presons”. Per aconseguir testimonis en primera persona, la Directa ha contactat per correu postal amb dos dels presos que des de fa més de dos anys participen en aquesta proposta de lluita activa des de dins dels centres penitenciaris.


Toni Chavero (TC) és de Madrid, té 47 anys i porta entrant i eixint de presó des de 1996, sempre per condemnes relacionades amb robatoris i alguna tensió amb els funcionaris de presó. Entre unes coses i altres, fa més de vint anys que està pres, i té prevista la seua eixida per l’any 2026. Segons es defineix ell mateix “vaig ser politoxicòman fins que vaig obrir els ulls i em vaig posar a lluitar”. Actualment es troba en primer grau -o règim tancat- al centre penitenciari d’Albocàsser (Castelló II).


José Ángel Martins Mendoza (JM) -alies Peque- és membre del col·lectiu anarquista de presos socials Colapso i en la seua actual condemna porta privat de llibertat vuit anys i mig -tot i que abans ja acumulava a l’esquena més de divuit anys en presó. Actualment es troba privat de llibertat, en primer grau, a la presó de Puerto III (Cadis). Es defineix com antimilitarista, antisistema, antiautoritari. “Si m’hagués de definir, diria que sóc lliure pensador, perquè només pel fet de dir que ets anarquista, ja estàs cometent un delicte”.




Què significa per vosaltres estar “en lluita activa”?


TC: Per mi estar en lluita activa significa tindre algun motiu pel qual viure aquí dins, per no deixar-me doblegar i viure amb dignitat. La meua decisió és complir aquestes condemnes com crec que he de complir-les, sense sotmetre’m, sense passar pels seus anells i sent lliure de tots els jous i cadenes. Lluitar és l’única forma de viure que entenc ací dins, si no em sentiria un menyspreable. I preferisc morir-me, a estar vegetant. Això és el que significa per mi. Estic en aquesta posició des de 2015, quan després d’un engravament de la meua condemna vaig vore i vaig sentir la necessitat d’estar en lluita. Ho vaig intentar agafant les idees d’experiències anteriors, com la Coordinadora de Presos En Lucha (COPEL) i l’Asociación de Presos en Régimen Especial (APRE), passant per carta les nostres idees i propostes als col·lectius de suport al carrer, per obrir-les a debat i crear aquesta proposta de lluita activa que segueix viva avui. Abans de 2015 jo ja era assidu escriptor de crítiques al sistema, però sense tanta intensitat.


JM: Per als companys que estem en lluita activa significa lluitar dia a dia per aconseguir uns drets dignes dins les presons, sentir-nos vius i realitzats com a persones i no dir que alguna cosa està bé, quan saps que està molt malament, tancant els ulls i mirant cap a un altre costat. És la lluita pels nostres drets i els dels nostres companys i companyes, amistat, fraternitat i dignitat. I la meua posició per la defensa d’aquests ideals va començar des de la meua entrada a presó en 1991, quan vaig començar a llegir escriptors com Proudhon, Bakunin o Kropotkin.




Quines són les vostres exigències des de dins?


TC: Les nostres exigències, d’acord amb la nostra taula reivindicativa, son que en primer lloc -i a curt termini- que complisquen amb les seues pròpies lleis i respecten els nostres drets com a presos. En segon lloc, i a llarg termini, aconseguir l’abolició de les presons per la seua inutilitat “resocialitzadora”. La presó és un simple negoci, un negoci que ara està en auge.


JM: Les nostres exigències són els dotze punts de la nostra taula reivindicativa. No volem privilegis, només els beneficis estipulats en el Reglament Penitenciari (RP) i la Llei Orgànica General Penitenciaria (LOGP). Sense haver de denigrar-nos perquè ens donen el tracte que ens pertoca per llei, en un país democràtic. Lluitem des de dins perquè pràcticament tots els que estem en lluita activa portem quasi tota la vida en presó. En el meu cas, des que tenia 16 anys




Des del passat mes de maig heu realitzat diferents vagues de fam i accions amb l’objectiu de visibilitzar la vostra taula reivindicativa. Quins resultats tenen les vagues i com s’estan vivint des de dins?


TC: Els resultats de les vagues de fam que hem anat realitzant no són quelcom palpable, que es puga vore ràpidament. Si tenim en compte que aquesta proposta de lluita es va començar a «cuinar» en 2015, i que es va iniciar en 2016, no crec que encara siga el temps correcte per valorar-la en relació a altres lluites anticarceràries. Si jo hagués de valorar aquestes vagues de fam diria que han ajudat molt a la coordinació entre dins i fora, i han generat més unió. El que més valore és la humanitat que s’ha desplegat, tant dins com fora. Sobre els presos que s’han unit, per la informació que m’ha arribat, diria que són una vintena. D’una població reclosa de més de 60.000 persones, una vintena pot semblar insignificant, però crec que igualment és molt positiu. En definitiva, preferim que els pocs que siguem estiguem conscienciats i lluitem amb serietat. Ara mateix ens trobem disposats a continuar endavant, reflexionant sobre com ha anat aquest 2018 i pensant que hauríem de canviar per millorar. Ara al desembre comencem una altra vaga de fam, i en 2019 farem les que siguen necessàries. És necessari dialogar i reflexionar entre nosaltres com continuarem. Crec que estem avançant molt.


JM: De moment, en la meua opinió, poc o res hem aconseguit amb les vagues de fam, ja que en lluita activa només ens trobem entre 18 i 25 companys i companyes. Si la nostra lluita continua com tenim pensat, i se sumen més presos i preses, la cosa canviara bastant. El nerviosisme per part de Instituciones Penitenciarias es nota cada cop més.




A nivell repressiu, us està afectant el fet de ser presos en lluita activa i participar en vagues de fam?


TC: A nivell repressiu tenim molts problemes. Jo sóc de Madrid, i estic pres a Castelló. M’han traslladat molts cops, i mai arribe a estar més d’un any en la mateixa presó. Per tant, m’afecta en la dispersió, la intervenció de les comunicacions, el règim d’aïllament continuat en primer grau, les pallisses, les subjeccions mecàniques… Hi ha un menyspreu constant dels funcionaris cap als presos en lluita activa. El més difícil és mantindre’s psicològicament fort per seguir endavant, perquè tot això passa factura.


JM: La mostra del seu nerviosisme és la repressió que ens estan fent passar: escorcolls diaris, intervenció de la correspondència, cartes que es perden, dispersió, trencament d’objectes personals, aplicació d’aïllament per participar en dejunis i vagues de fam, formes despectives de parlar-nos i tracte degradant constant. Quan vam començar aquesta proposta de lluita només érem quatre o cinc presos, i actualment ja som més d’una vintena. En aquests moments ens trobem a punt de començar l’última vaga de fam de l’any, per després realitzar una assemblea interna i saber quants continuem i quants més se sumen a la proposta de lluita activa.




Què demanaríeu a la gent que us dona suport des de fora?


TC: Des de fora per mi és molt important visibilitzar als col·lectius que han estat amb nosaltres des del principi de la proposta el 2015, com el col·lectiu Tokata en València i el grup Pro-Presxs de Madrid. Després d’això, també s’han sumat altres col·lectius d’arreu de l’Estat, i crec que cada cop es van sumant més suports a la nostra proposta. Crec que un dels factors determinants per sumar suports han sigut les vagues de fam que vam començar el maig de 2018, i la visibilitat que ens ha donat el documental de la COPEL. Ara mateix sabem que s’estan fent accions de solidaritat amb la nostra lluita a diferents ciutats de l’Estat espanyol, i estem molt agraïts. A les persones que lluiten contra les presons des de fora els diria que moltes gràcies, que intenten mantenir-se unides i mantinguen la constància.


JM: La veritat que fora tenim companys i companyes molt qualificats que ho donen tot per aquesta lluita. Hi ha altres que tenen moltes ganes d’ajudar-nos, però que per ignorància van una mica perduts. Per altra banda, aquests grups tenen mitjans escassos, així que fan el que poden. El que m’agradaria demanar-los als companys antiautoritaris i anticarceraris és molta difusió. Ja siga mitjançant la publicació de fanzines, xarrades, projecció de documentals… Que tothom sàpiga el que va ser la COPEL i l’APRE. Podem avançar molt abans que ens aixafen.




Creieu que seria positiva i possible la coordinació entre tota la comunitat anticarcerària?


TC: Sí, crec que és possible i seria molt positiva la unió des de fora. Si millorara la coordinació ens podríem articular d’una forma més fluida. Ara bé, la realitat i l’experiència ens indica que si tenim en compte la forma de pensar de cada persona i grup, la coordinació no resulta gens fàcil. Que totes les persones d’un grup estiguen d’acord amb una manera d’actuar ja resulta difícil, així que coordinar-nos tots en aquesta lluita és molt complicat. Jo crec que es podria aconseguir establint unes bases lògiques d’acord amb el que es pretén aconseguir a curt i llarg termini. A partir d’ahí, dialogar i ser flexibles els uns amb els altres, ja que el fi de la nostra lluita és el mateix. Tots anem en una mateixa direcció, però per camins diferents. Per altra banda, això és el que ens enriqueix: la llibertat de pensament i acció.


JM: Clar que crec que seria possible i positiva qualsevol mena de coordinació anticarcerària, amb grups com l’Associació Pro Derechos Humanos de Andalucía (APDHA), els sindicats CGT i CNT, periòdics, revistes, advocats…i com no, amb grups anarquistes. Fa una mica més de dos anys ja es va celebrar una assemblea nacional amb quasi tots aquests grups. Molts dels que van acudir a l’assemblea van dir que ens ajudarien en la lluita anticarcerària, però molts d’aquests, al cap de poc, sembla que van oblidar el seu compromís. Segons la meua opinió, ara que nous grups de suport volen unir-se a la nostra lluita, seria aconsellable tornar a realitzar una assemblea on els que realment vulguen ajudar-nos ho deixen clar. I els que únicament ofereixen el seu suport per quedar bé, que no facen perdre el temps als companys i companyes del carrer, i menys a nosaltres. Necessitem diàleg i compromís. Sé que als companys que lluiten des de fora no els resulta fàcil, ni tenen massa recursos per poder ajudar, però tothom ha de ser sincer i deixar clar fins on pot arribar.




Quina és la vostra opinió sobre els presos polítics? Creieu que es podrien unir a la vostra lluita i reivindicacions?


TC: La meua experiència amb els presos polítics de Resistencia Galega, GRAPO i ETA sempre ha sigut molt positiva. Crec que són molt solidaris, que tenen molt clar el que volen i estan molt units. La meua visió d’ells i elles és molt positiva, i la veritat que he aprés moltes coses bones. Fa dos anys o més que se’ls va comunicar la nostra proposta de lluita, i tot i que estan d’acord amb les nostres reivindicacions, estan més centrats en la seua lluita que en implicar-se amb nosaltres. Crec que si s’uniren a la nostra lluita podria ajudar a millorar les condicions en les presons i la visibilitat de les nostres accions seria més amplia i contundent, perquè al darrere tenen molt de suport i perquè son persones amb una convicció moral i un posicionament indestructible. Per tant crec que si s’uniren seria molt positiu.


JM: Sobre els presos polítics opine que només miren pel seu cul, i no els interessen les nostres lluites a no ser que sàpiguen que poden ser beneficioses per ells i elles. I clar que es podrien sumar a la nostra proposta de lluita, ja que la presó funciona en contra de tothom. A banda de ser més participants en la proposta, serien més advocats, familiars i moviments implicats. Això ajudaria a fer que les nostres reivindicacions s’escoltaren molt més.




Cap a on va la vostra lluita? Com veieu el futur de la proposta de lluita activa que esteu portant a terme?


TC: L’objectiu de la nostra lluita consisteix, en part, en generar i recuperar l’esperit i la solidaritat de les anteriors lluites anticarceràries, on estaven molt més units i si colpejaven a una havien de colpejar-les a totes. Però també volem obligar, a través de les nostres accions, a què les insitucions complisquen les seues lleis teòriques i les posen en pràctica. A curt i mitjà termini és el que volem, que complisquen les seues lleis i respecten els nostres drets. A llarg termini pretenem destruir i abolir les presons per la seua inutilitat i falsedat. Diuen que la seua funció es reinsertar, però només castiguen. Diuen que recuperen a les persones per tornar a la societat, però l’únic que fan és doblegar la seua voluntat. El sistema carcerari només funciona com un negoci per l’Estat. Les presons no reinserten, no resocialitzen. Només són escoles de delinqüència, encobertes per una falsa aparença de cara a la societat.


JM: La nostra lluita, bàsicament, va encaminada a sentir-nos vius exigint els nostres drets i no sentir-nos éssers inerts. Jo ja estic condemnat a més de vint anys de presó i, segurament, per tindre dignitat i no deixar-me robotitzar, moriré aquí en la presó. Però almenys intentaré que les persones que siguen empresonades en un futur no siguen tractades com a escombraries, que és el que està passant ara mateix a les presons. A curt termini exigim que es respecten els nostres drets i que les condemnes es puguen pagar en dignitat. A llarg termini, volem l’absoluta abolició de l’estat-negoci carcerari.


Publicat a La Directa.


Us hi podeu subcriure aquí


El teu correu electrònic
agost 2019
Dl.Dm.Dx.Dj.Dv.Ds.Dg.
1234
567

Presentació del vídeo: Les bones pràctiques en la campanya agrària:
(Dijous 8 d'agost a les 11:30h a la sala d’actes Unió de Pagesos de Lleida, C/ Riu Bessos N22.)

8
91011
12131415161718
19202122232425
262728293031