Des que la pandèmia del coronavirus ha decidit sense permís formar part de les nostres vides, canviar les nostres dinàmiques completament i portar el dolor a milers de famílies, el president Pedro Sánchez ha repetit en nombroses ocasions que el seu Govern no deixaria a ningú enrere durant la crisi social i econòmica provocada pel virus. El vicepresident, Pablo Iglesias, presumeix constantment de l’escut social per protegir els més desafavorits i fer les coses de forma diferent a la crisi del 2008.
És innegable el desplegament de mesures, cada una d’elles amb major o menor efectivitat, però h i ha algunes preguntes que queden a l’aire, sobretot després de la aprovació de l’Ingrés Mínim Vital: les ajudes arriben a tota la població migrant? Què passa amb qui no té papers? Aquesta última qüestió és clau i porta a plantejar solucions pels ciutadans que no estan reconeguts com a tal per un Estat al que contribueixen. Davant d’això crec que l’única opció real es regularitzar tots els immigrants, i aquí van varies raons per sostenir-ho:
1. Garantir la salut d’uns es garantir la salut de tots
La Comunitat de Madrid va decidir repartir mascaretes a tota la ciutadania a través de farmàcies. El procediment consistia en anar al local, ensenyar la targeta sanitaria o la documentació i retirar la mascareta. Però hi ha un problema per la gent en situació irregular, que per aquest motiu no pot recollir la que li correspon i queda tot en el què decideixi la farmàcia de torn. El risc de no agafar-la no és només per ells, sinò per tota la societat a la que s’obliga a portar mascareta, fent que aquesta desprotecció augmenti les possibilitats de trasmissió del virus.
Aquest és només un exemple de la importància de garantir la cobertura sanitària per tothom independentment de la seva situació administrativa. Allunyar-se de propostes com les del partit de Santiago Abascal d’excluir les persones migrants del sistema sanitari amb motiu del coronavirus, a no ser que vulgui obertament que augmentin els contagis i les morts. L’única manera de garantir la protecció sanitària de les persones sense papers és fent una regularització valenta que permeti una vertadera sanitat universal.
2. Les feines perdudes
Espanya podia disposar de metges per treballar a la pandèmia, però no va voler. També de mà d’obra pel camp, no d’una forma temporal com ha plantejat el Govern, sinó de forma permanent. Son dos exemples d’utilitarisme, de pensar en la població migrant només com treballadors i treballadores, però que serveixen per senyalar l’injust de pon poder formar part del mercat laboral, ja no per manca de capacitat, sinó per situació administrativa.
Al contrari del que proclama l’extrema dreta, els immigrants no prenen la feina a ningú, perquè com va explicar l’investigador Gonzalo Fanjul, «l’economia és un pastís que va creixent o reduint-se, amb l’immigració jugant un paper fonamental». S’ha vist en aquesta crisi, amb camps que podrien tenir una mà d’obra a la que s’impedeix treballar i amb el fons de la denúncia d’unes condicions extremadament precàries que es donen en aquestes feines. Com va explicar en una entrevista Serigne Mamadou, qui ha treballat com a temporer a varies provincies, «treballem dotze hores per 25 euros».
3. Una regularització massiva no és una novetat a Espanya
L’any 2005 el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero acometió una con los requisitos de acreditar una permanència de dos anys al país, no tenir antecedents penals i demostrar una relació laboral. En aquella ocasió, en plena bonança econòmica, la idea era permetre que la mà d’obra migrant sortís dels marges per poder cotitzar i augmentar els ingressos de l’Estat.
En aquella mesura va treballar Consuelo Rumí, secretària d’Estat de migracions en l’època de Zapatero i que va tornar a ostentar el càrrec en el primer mandat de Pedro Sánchez. No va repetir sota la supervisió de José Luis Escrivá, actual ministre de Seguretat Social, Inclusió i Migracions, però té a prop una persona amb experiència en la tasca.
4. Hi ha pedaços, però manca una solució completa
Y com es pot accedir a ajudes pel coronavirus quan ni tan sols tens un compte bancari? La pregunta té resposta, i hi ha exemples que amb voluntat política es poden implementar solucions, com ha passat a Canàries o Balears.
El Govern balear va decidir atorgar subvencions directes a organitzacions socials per que després aquestes abonaran la quantitat equivalent a la renda social a les persones beneficiaries de la mesura. Per la seva part l’Executiu canari ha desenvolupat un sistema que permet fer l’ingrés «per mitjà d’una targeta prepagament» o a través d’entitats socials, com a les Illes Balears.
Ambdós mesures son pedaços per cobrir una necessitat que es dóna no només en aquests territoris, sino a nivell nacional. Per diversos motius, entre els quals la manca de documentació ocupa un paper central, la població migrant viu en pitjors condicions que la resta, la qual cosa fa que l’impacte d’aquesta crisi sigui especialment virulent. Garantir la supervivència més enllà de la solidaritat de veïns i veïnes, o de la tasca d’organitzacions antirracistes, sinó que ha de partir d’un Govern que amb les seves eines de l’Estat s’ha d’ocupar de no deixar a ningú darrere com ha promès.
5. Més de 1000 entitats ho estan demanant
La petició d’una regularització és un clamor social que el Govern ha d’atendre. Des de l’inici de la pandèmia més de 1000 entitats socials, moltes d’elles que treballen amb la població migrant a primera línia i que coneixen el tema profundament, s’han sumat a la campanya #RegularizaciónYa. Sostenen que el seu objectiu és «defensar una societat que posi la vida i les cures de totes les persones al centre sense que la situació administrativa irregular suposi una exclusió».
Entre les seves propostes, a més d’una regularització «extraordinària, ampla, urgent i de caràcter permanent» per les persones en situació administrativa irregular, està la petició de la resolució favorlable de les autoritzacions de residència en tramit o l’alliberament de les persones que es troben als Centres d’Estancia Temporal per Immigrants (CETI) per garantir la seva salut. S’ha documentat que el CETI de Melilla va mantenir en condicions d’amuntegament a més de 1600 migrants, exposats a un gran risc de contagi.
6. Reconèixer una realitat que ja existeix
La igualtat de drets de tota la ciutadania va més enllà del que dicti un Govern, ja que forma part dels drets humans. Avui en dia per exercir plenament tots els deures i obligacions socials és imprescindible tenir una situació administrativa regular. Tanmateix, la població migrant sense papers ha seguit donant mostres del compromís ciutadà, també durant la pandèmia.
L’exemple més visible l’ha protagonitzat el Sindicat de Manters de Barcelona. Des de l’inici del brot que ens va portar a tancar-nos a casa i a posar la nostra sort en mans dels professionals sanitaris, aquest grup de manters es va posar a treballar per aportar el seu granet de sorra. Ho van fer fabricant bates i mascaretes que van donar a hospitals catalans.
Explico això no perquè pensi que aquest tipus d’accions són les que s’han de valorar per atorgar la ciutadania, sinó per mostrar com des de l’Estat no es permet exercir una ciutadania que en tots els àmbits es dóna. Passa amb el vot, un dret fonamental que està usurpat per a moltes persones migrants, que a pesar de complir amb totes les funcions no poden elegir als representants polítics. Regularitzar es reconèixer legalment la realitat existent, no crear-ne una nova.
7. Fets davant una dreta hiperventilada
En les últimes eleccions el PSOE va guanyar, es va aliar amb Unidas Podemos i ambdós partits van elaborar un programa de govern poc concret respecte a la migració. I ja des de l’anterior legislatura, només amb els socialistes al poder, algunes mesures promeses com l’eliminació de les concertines a la Frontera Sur es van transformar en un augment de l’alçada de la valla en un 30%. L’Executiu inclòs va reutilitzar els arguments del PP per justificar les devolucions en calent que va acabar avalant el Tribunal Europeu de Drets Humans.
A un lloc el Govern progressista ha ofert poc respecte a la migració, amb accions que com ja he vist firmaria el PP. A l’altre tenim una dreta hiperventilada que no dubta en difondre notícies falses i proposar polítiques criminals. Entre mesures, una població que ben just pot exercir els drets i sofreix en les seves pells un racisme que al què per desgracia li queda encara recorregut en la societat.
El discurs per la migració està acaparat per l’extrema dreta, però el Govern té la via dels fets a la seva disposició, i aquest és el millor remei per fer front a les proclames contra la immigració. Una regularització que reconegui la ciutadania i permeti exercir drets es la via perfecta per plantar-se davant qui s’aprofita d’aquesta situació dels estrangers per fer política i ser racistes sabent que tindran impunitat.
8. Les paraules no canvien vides, una regularització sí
En un mitin a Murcia, Pedro Sánchez va dir el següent: «Molta gent es pregunta, ¿com parar a l’ultradreta, el masclisme, la xenofobia, l’homofobia, el centralisme, el franquisme? És el més senzill del món: es suficient en aixecar-se el diumenge i votar per un Govern fort i progressista».
Els que van poder votar i l’extrema dreta no va arribar al poder, però per combatre tots aquests mals que dinamiten la societat, i en aquest cas en referència al racisme i la xenofòbia, es necessita molt més. La pandèmia ens ha posat el valor d’allò essencial davant els nostres ulls, i la població migrant ho és, però per valorar-ho es necessita anar més enllà de les paraules i aplaudiments reconeixent els drets amb mesures com la regularització.
Article de Moha Gerehou publicat en castellà a eldiario.es
