Quan el passat 4 d’agost els vidres del seu apartament van saltar a trossos, la pared es va enfonsar i es va veure cobert de sang, Ahmad Joumaa va pensar que moriria. «Era un dia normal, estàvem veient la televisió a la sala d’estar i al sentir la primera explosió i el soroll d’una avió, vaig pensar que Israel ens estava atacant. Li vaig comentar a la meva companya de pis, però no em va donar temps d’acabar la frase: tot va esclatar pels aires». Assegut a la terrassa de la casa d’un amic que li deixa temporalment la seva habitació, aquest jove beirutí de 30 anys recorda el que va passar fa tot just un mes, quan l’explosió – segons les primeres investigacions, accidental- de més de 2500 tones de nitrat d’amoni al port de Beirut va arrasar en pocs segons el cor de la ciutat. La catàstrofe va deixar prop de 200 morts, més de 6500 ferits i unes 300.000 persones sense llar, entre elles Ahmad, el pis del qual es trobava a menys d’un kilòmetre i ha quedat completament destruït.»
Un mes després de la tragèdia, Beirut i els seus habitants intenten a dures penes recompondre’s. En una ciutat i un país acostumats a la crisi- Beirut va ser epicentre de la guerra civil (1975-1990), es va veure sacsejada per l’atemptat amb cotxe bomba que va matar al primer ministre Rafiq Hariri el 2005 i va ser bombardejada per Israel el 2006, els afectats per l’explosió viuen la situació entre la incredulitat i la ràbia. Les primeres investigacions apunten a una sèrie de negligències que abasten tota la cadena de comandament de l’Estat. Fins ara, ningú ha assumit responsabilitats de forma directa.
“L’últim clau del taüt”
L’explosió va servir per accelerar una situació que ja era extremadament precària: Líban travessa una de les pitjors crisis econòmiques de la seva història, amb una divisa local en caiguda lliure (la lliura s’ha depreciat un 78% els últims mesos), la inflació disparada i la pobresa i l’atur en augment per la desacceleració econòmica i l’impacte de les mesures contra la COVID-19. Nacions Unides estima que, per a finals d’any, fins el 50% de la població podria no tenir cobertes les seves necessitats alimentaries bàsiques. L’explosió va destruir la principal font d’aliments del país i ha portat al Líban a estar a prop d’una crisi alimentària, advertia aquesta setmana Michael Fakhri, relator especial per al dret a l’alimentació de l’ONU.
Inclòs abans del desastre, la gent ja havia perdut la seva feina i l’economia estava destruïda. Ara també han perdut les seves cases. És l’últim clau del taüt, i només hi ha una paraula per descriure el que la gent sent: desolació» assenyala Karim el Mufti, analista polític i professor de la Universitat Saint Joseph de Beirut (USJ).
Els danys físics provocats per l’explosió podrien ascendir a entre 3800 i 4600 milions de dòlars, segons el Banc Mundial, una suma que el Líban no es pot permetre en un moment de fallida econòmica. A això s’hi suma una crisi que també és sanitària: el país té prop de 13mil casos actius de coronavirus, amb un repunt en les dues setmanes posteriors a l’explosió. La meitat dels hospitals de Beirut van sofrir destrosses i els que van aguantar es van veure saturats. «L’explosió va provocar que persones que van perdre la casa es veiessin obligades a viure en condicions que, sumat a l’augment de les interaccions durant les tasques de salvament, el desplaçament de persones entre regions i la multiplicació de pacients als centres de salut, van poder contribuir a la propagació del COVID-19», explica la consultora de salut pública Sara Chang, autora d’un mapa interactiu sobre la difusió del virus al Líban.
A l’emergència sanitària per l’explosió i la COVID-19 s’han d’afegir els nous problemes de salut mental entre la població afectada: Molta gent segueix en shock, traumatitzada per l’explosió, amb síntomes com ansietat i insomni. També veiem molt síndrome del supervivent, culpa per haver sobreviscut al desastre», explica Maya Yamout, de la ONG Rescue Me, que dona assistència psicològica a, entre altres, víctimes de conflictes bèl·lics amb PTSD (trastorn d’estrès postraumàtic).
Solidaritat ciutadana davant l’absència institucional
Les imatges de gent plena de sang, crits i caos es repeteixen a la ment de l’Ahmad, que encara no se sent capaç de tornar a la seva feina com infermer de la Creu Roja Libanesa. En part com a teràpia, assegura, ha estat ajudant com a voluntari a Nation Station, una de les desenes d’iniciatives llençades aquests dies principalment per joves per assistir als afectats.
Aya Kazoun, de 21 anys, ofereix un somriure cansat: porta un mes treballant ininterrumpidament entre 12 i 18 hores diàries. El dia següent de l’explosió, ella, el seu germà i un amic van improvisar en una gasolinera abandonada un centre d’assistència. Avui, uns 40 voluntaris-els primers dies van arribar a ser 150- reparteixen aliments, menjars calents, medicaments i roba a més de 500 famílies del veïnat. En un país amb un Estat cada cop més absent i disfuncional, es la ciutadania qui ha hagut de sortir a aixecar la ciutat de les seves runes. Els crowdfunding que s’han multiplicat aquests dies per, a falta de diners públics, finançar amb microdonacions tot tipus de causes lligades a la tragèdia: de reparació de portes i cases, a rescat de negocis destruïts per la detonació o ajuda per que treballadores domèstiques estrangeres víctimes del sistema Kafala puguin tornar als seus països d’origen.
«Vam ser els ciutadans els que vam agafar escombres i pales i ho vam netejar tot, i ara som qui ajudem als afectats. Estic orgullosa de la solidaritat entre la població, però al mateix temps em cabreja molt. Primer perquè és un deure del Govern, no nostre. Segon, perquè sento que amb la nostra «eficiència» accelerem l’oblit del que va passar» lamenta Aya.
Més del mateix
Després de la dimissió en bloc del govern de Hasan Diab una setmana després de la tragèdia, el nomenament de l’ex ambaixador Mustafà Adib com a nou primer ministre no ha servit per calmar els ànims d’una població al límit per la superposició de crisis: el dimarts, coincidint amb la celebració del centenari de la creació del Gran Líban, la gent va tornar a sortir als carrers a Beirut, i ja són més de 10 els mesos de protestes contra la corrupció de la classe dirigent i el sistema sectari que regeix el país.
Adib s’ha compromès a formar Govern en dues setmanes per començar a implementar reformes estructurals que desbloquegen l’ajuda promesa des de fa més de dos anys per la comunitat internacional, però els experts coincideixen: un nou executiu sortit del mateix establishment que ha conduit al Líban al desastre no implicarà canvis substancials a millor. «Mentres no hi hagi un esforç real liderat per algú extern a l’actual classe política que canvii valors i apliqui reformes de calat, esperem més del mateix» apunta Karim el Mufti.
Per l’activista Lokman Slim, la corrupció és només una de les conseqüències del sistema pervers de repartiment de poder entre sectes i els esforços de països com França, dirigits principalment a acabar amb la corrupció, es queden curts. «Reformes no significa només econòmiques, sino també treure de Líban aquesta nomenclatura que l’ha expoliat», apunta a elDiario.es.
Per molts, la devastadora explosió a Beirut exemplifica a la perfecció el problema del Líban: ningú es fa responsable del desastre malgrat que tots els actors polítics son d’alguna forma responsables i cada un ho utilitza en el seu propi benefici. «Aquest Govern s’alimenta de crisis i ara s’alimentarà de l’ajuda que arribi de fora. Inclòs si els diners es canalitzen a través de les ONG, trobaran la manera de quedar-se amb els diners del contribuent europeu i ningú rendirà comptes. Mentres, els bancs estan feliços de rebre dòlars frescos… i així tot el sistema s’alimenta de l’explosió», assevera el professor de la USJ.
En poc més d’un mes es cumplirà un any de les protestes que van treure al carrer a milers de persones a tot Líban demanant la fi de la desigualtat i la corrupció i la sortida de tota la classe política al crit de «tots significa tots», però diferents forces, governamentals i no, han explotat les diferències entre comunitats. «La polarització i la tensió social s’han elevat a nivells perillosows en un país que acaba de presenciar una de les explosions no nuclears més poderoses de la història de la humanitat», assenyala el think tank European Council on Foreign Relations.
“Aquest país m’ho ha pres tot”
Ahmad Joumaa fa recompte de les pèrdues: afirma que en un any ha perdut als seus pares (que, ja jubilats han abandonat el país) el seu treball previ, el seu cotxe i ara la seva casa. Sento que no em quedar res, que aquest país m’ho ha pres tot», es lamenta. «La meva generació va començar a sortir als carrers a protestar el 2005, quan van matar a Rafiq Hariri. Quinze anys, i no hem aconseguit res».
Ahmad renega d’un sistema en el qual «la meitat de la nostra energia es perd pensant en coses que en altres llocs son drets humans bàsics. La meva generació creia que seria la que faria realitat els seus somnis i ara tothom està desesperat per marxar… jo inclòs». Les demandes de visat per l’estranger, en augment en els últims mesos, s’han disparat des de l’explosió.
Aya Kazoun portava mesos protestant als carrers de Beirut, concretament des de l’inici de l’anomenada «revolució d’octubre». També començava a fantasejar amb abandonar Líban, però sent que ara no és possible. «No podem deixar el carrer, s’ha de seguir fent pressió. I seguirem, perquè què més ens queda?»
Publicat a elDiario.es en castellà.
Si vols col·laborar amb el periodisme independent, subscriu-te a elDiario.es, pot fer-ho aquí.
