Durant les darreres setmanes hem presenciat l’auge d’un moviment aparentment nou a les Terres de Ponent. Dic aparentment nou, perquè en realitat ja fa moltes dècades que es manifesta, però ha anat prenent diferents formes. Totes les lluites veïnals en matèria de medi ambient i benestar que ha viscut el territori durant els darrers anys retornen amb força amb una nova demanda: aturar la creació dels macroprojectes energètics i les línies d’alta tensió.
Aquesta proclama s’ha materialitzat amb la creació de la Plataforma contra els macroprojectes de les Terres de Ponent, la qual amb tan sols un mes i mig de vida, ha aconseguit articular un teixit de simpatitzants, ha desenvolupat les primeres accions-protesta i ha recorregut bona part del territori oferint xerrades informatives. Tot plegat, amb un objectiu principal: impregnar les converses diàries de la gent. És a dir, assenyalar un problema i aconseguir que se’n parli. Aquesta és una de les tasques més àrdues que han de superar els moviments socials i sembla que la Plataforma a poc a poc ho va assolint. Però no només això. Una de les accions que també s’ha anat desplegant és la de recollir al·legacions. Aquesta última ha estat d’una dificultat immensa a causa del poc marge temporal amb el qual s’ha comptat per presentar-les, però tot i així se n’han recollit milers.
S’ha repetit fins a l’avorriment i es continuarà repetint els cops que convingui: renovables sí, però no així. Aquest lema encarna a la perfecció l’esperit de la Plataforma. Una de les acusacions principals que hem rebut al llarg de les últimes setmanes (i dic “hem” perquè en soc membre) ha estat la de considerar-nos un moviment SPAN o NIMBY, pel seu acrònim en anglès. Les sigles SPAN “Sí, Però Aquí No” o NIMBY “Not In My Back Yard” fan referència als moviments ciutadans que s’oposen a la instal·lació d’infraestructures en el seu entorn més pròxim. Un dels exemples més il·lustratius és el de les antenes de telefonia. Tothom vol poder parlar per telèfon, però ningú vol una antena al costat de casa seva.
A priori, pot semblar que ho siguem. De fet, sembla que la característica fonamental la complim. Estem a favor de les energies renovables, però no volem aquestes instal·lacions a prop de casa. Compte, perquè he fet una mica de trampa. Des de la Plataforma perseguim un model energètic sostenible i renovable, però de proximitat. Apostem per un model energètic descentralitzat que empoderi els pobles i la seva gent. Per tant, volem energies renovables i acceptem les infraestructures que se’n derivin, però demanem poder decidir sobre el model de producció que volem pel nostre territori. Les infraestructures que estan projectades només reforcen i alimenten una manera de generar i distribuir l’energia, la qual només beneficia a uns pocs. En efecte, és a això al que ens oposem. En aquest sentit, si se’ns vol considerar un moviment SPAN, ho acceptem, però sempre que se substitueixi l’“Aquí” per un “Així” en les sigles.
Com tot moviment, la Plataforma també té els seus dilemes interns. Prioritzar lluites, organitzar accions, buscar suports, etc. No obstant això, sembla que està sabent articular un missatge que va més enllà d’una simple oposició a uns projectes. Com he anat dient, les demandes pretenen quelcom més que aturar “quatre torres elèctriques”. Es persegueix la protecció de l’activitat agrícola, la preservació dels ecosistemes i paisatges, la lluita contra el despoblament, un augment de la sobirania local per poder decidir quin model es vol, un augment de la transparència, la lluita contra el canvi climàtic, l’ús de fonts renovables en l’obtenció de l’energia, i moltes altres qüestions. Articular tot això en un mateix missatge és el que porta fent la Plataforma les darreres setmanes i totes les trobades als diferents pobles certifiquen que s’avança en la bona direcció.
No obstant, m’he deixat de comentar una demanda que des del meu punt de vista és cabdal. Fixant-nos amb el moviment ecologista a escala planetària observem que compartim la persecució d’un mateix fi. A conseqüència de la implicació massiva de les joves en el moviment ecologista amb iniciatives com el “Fridays for future”, s’ha adoptat una nova demanda molt potent: la justícia intergeneracional. Aquest concepte fa referència a una qüestió tan senzilla com que l’activitat de les generacions presents no ha de comprometre la vida de les generacions futures. Un proverbi nadiu americà ens diu “La Terra no és una herència dels nostres pares, sinó un préstec dels nostres fills” i en això també avança la Plataforma.
De fet, la majoria de demandes amaguen aquest rerefons intergeneracional. Preservar els paisatges i els ecosistemes, combatre el despoblament, protegir l’agricultura i el seu relleu generacional, etc. Així doncs, és per això i molt més, que cal fer una crida a les persones joves del territori. Conscienciem-nos! Perquè la presa de consciència és el primer pas abans d’organitzar-nos i mobilitzar-nos. Cal estar ben preparats i per això cal dotar-nos d’informació i espais de debat. Parlem-ne amb tothom i a tot arreu. Amics, familiars i coneguts. Al bar, a casa i al carrer. Fuster deia “el que mana vol que els manats siguin dòcils” i Allende deia “ser jove i no ser revolucionari és una contradicció fins i tot biològica”. Doncs això. Siguem el que som: joves. I fem allò que tants cops ens diuen que fem: portar la contrària.
I alcem-nos. Perquè la nostra manera de viure ens encanta. Perquè estimem els nostres pobles i la seva gent. Perquè volem un futur millor i perquè el nostre territori no es toca. Siguem valentes i involucrem-nos en tot allò que passa al nostre entorn. Sumem i creem xarxa. Com quan ens trobem en una festa major les unes i les altres. Que tothom sàpiga que les joves de Ponent estarem a primera línia defensant la nostra terra. Alcem-nos i reclamem el dret a poder decidir lliurement el nostre futur.
Abans d’acabar, però, vull fer dos últims recordatoris. Tornant a Fuster, “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres” i, tornant a Allende, “la història és nostra i la fan (fem) els pobles”.
Publicat a Sobiranies
