L’estat d’alarma i el confinament obligatori a les llars durant la crisi del coronavirus han problematitzat públicament els feminicidis i altres formes de violència extrema associades a la convivència amb maltractadors. Per a Marisa Fernández de Dones Juristes, «el confinament és un niu de violència» de la qual, «com sempre, surt només la punta de l’iceberg».
Segons diverses juristes i psicòlogues especialitzades en prevenció, atenció i reparació de les violències masclistes i el moviment feminista, l’actual context d’excepció i crisi sistèmica propicia l’augment de la violència contra les dones i els seus fills i filles en els processos de separació o de litigi per la custòdia dels infants; el maltractament institucional de gènere en casos de denúncia d’abusos contra pares maltractadors; la invisibilització, censura i seguiment d’ organitzacions feministes per mobilitzar-se o els abusos policials de caire masclista i racista contra dones racialitzades. Violències que ja són invisibilitzades en contextos de «normalitat», vinculades a la violència estructural i l’organització patriarcal de la societat.
Per això, les recomanacions per abordar les violències masclistes als mitjans aconsellen fer visible «la violència masclista que opera de forma més soterrada i que costa més de reconèixer: la violència psicològica, l’econòmica o la que es dóna en els àmbits social i laboral, i els seus efectes devastadors en les dones i en les seves filles i fills».
Processos de separació i continuació del maltracte
Un exemple d’abordatge en profunditat d’aquestes violències és el programa Les dones i els dies de Catalunya Ràdio del 16 de maig, dedicat a la justícia patriarcal, en què l’Elisabet Macip, advocada de família que col·labora amb la cooperativa Tamaia-Viure sense Violència, afirmà que «amb la Covid-19 algunes situacions s’han fet insostenibles i provar el maltracte és difícil si no hi ha proves». Macip explicà el cas d’una infermera que «va agafar el virus, ho va explicar als fills i al marit, amb qui estava en tràmits de separació i no l’havia fet efectiva. Es va tancar a l’habitació i el marit la tenia totalment aïllada, no li preparava menjar ni la deixava sortir quan ells estaven. Va fer tal pressió als fills que va evitar que parlessin amb la mare». Segons Rakel Escurriol, coordinadora del programa d’atenció a dones de Tamaia, «hi ha un alt tant per cent de dones separades de les seves parelles que continuen patint els efectes de la violència masclista, molts cops a través de la part econòmica i el dany als fills i filles».
Amb la crisi actual «alguns pares consideraran que estan en una situació de major precarietat i per tant no pagaran la pensió alimentària», amb la conseqüent «sobrecàrrega per a les dones». Encarna Bodelón, professora de filosofia del Dret i codirectora de les diplomatures de Postgrau de Gènere i Igualtat i Violències Masclistes a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), afegia que «amb l’estat d’alarma hi ha temes molt greus de dret de família que han quedat aturats, o el que ha passat amb les custòdies, es va decidir que en els casos que fos compartida els nanos es quedaven amb la persona que tingués la custòdia en aquell moment».
Confinament, custòdies de menors i violències
Segons Bodelón, «darrere un règim de custòdia hi ha situacions com a mínim de crisi familiar, moltes vegades de violència no denunciada, i això què implica? Que si les criatures estan en mans del pare i hi ha una situació de violència, o de mig abandó del pare, que és molt dificultós que compleixi per exemple les visites, això es perpetuarà. Aquesta solució no contempla els drets de nens i nenes ni molt menys de les dones en una situació de violència, i ha desatès casos de violència en períodes de custòdia compartida».
A l’inici de l’estat d’alarma es van tancar els jutjats i es van suspendre tots els processos judicials, i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), va dir que «cada jutjat decidís si modificar les mesures respecte els fills i filles o decretar suspensió de visites», explica Marisa Fernández. A Barcelona, la junta judicial va dir que «s’havia de complir les resolucions judicials però que en les guardes compartides i individuals el progenitor que tenia les criatures podia decidir. Una barbaritat. Tots els maltractadors que usen la violència contra nenes i nens no van tornar-los sense cap raó. Els que nosaltres vam detectar ho eren, condemnats o no», afegeix. Posteriorment el CGPJ va dir que calia complir les resolucions judicials.
Tot plegat va generar confusió en les famílies, com va recollir El diari de Girona en un article que aporta informació d’utilitat però no la contextualitza en relació amb les situacions de violència masclista, acreditada o no. El Diari de Balears, per exemple, va informar que «Es podran suspendre les visites als fills per part de pares maltractadors“, en els casos de «dones víctimes de violència masclista que tenen la custòdia de filles i fills», però no totes les situacions de maltracte es denuncien ni impliquen la condemna de l’agressor. Com explica Fernandez al reportatge sobre la crisi de la Covid-19 de Pikara Magazine, alguns pares «han dificultat el compliment de les resolucions que estipulen la custòdia compartida». El 17 d’abril, Rakel Escurriol explicà al monogràfic Confinament amb l’agressor del programa Feminismes de Ràdio 4, que en aquests casos, les dones «viuen angoixa pel que pot suposar» als seus fills i filles «la convivència amb agressors que no saben gestionar situacions de pressió, beuen… preveuen situacions d’abús i negligència cap a ells».
Denúncies d’abusos i «maltractament institucional de gènere» per denunciar
A Les Dones i els Dies, Escurriol informà que la suspensió dels punts de trobada entre progenitors en casos de separació o acollida de criatures, que tot sovint actuen com a espais de contenció de violència ha forçat que moltes dones hagin vist «augmentar la seva situació de risc, perquè no hi ha vigilància per part de tercers, i han hagut de fer els intercanvis a espais oberts o fins i tot a casa seva». A Pikara Magazine, Fernández afegia que la «suspensió dels punts de trobada deixa a expenses d’alguns pares la decisió que les mares puguin veure els seus fills.
Cal un servei, ni que sigui telefònic, per comunicar-se, però no s’està habilitant». Aquest és el cas de la Sílvia Aquiles, que fa més de 80 dies que no veu el seu fill i la seva filla, després que a inicis de març el jutjat 28 de 1ª Instància de Barcelona li tragués la custòdia del fill per donar-la al pare, a qui va denunciar el 2015 per abusos sexuals a la nena, que ho va explicar a una psicòloga de la Unitat Funcional d’Abusos a Menors de la Generalitat de Catalunya, i que ha estat enviada a un centre de menors. Hoy.es explica tot el procés en un article que ajuda a entendre com la presa de decisions del personal tècnic i judicial pot impactar en vida de mares i criatures, però conté detalls morbosos i irrellevants sobre els abusos que revictimitzen la nena, el que desaconsella la Guia per informar sobre agressions sexuals.
Com recullí El dia de Tenerife, més de 20 entitats socials i feministes subscriuen un manifest que denuncia que la sentència inclou arguments basats en la Síndrome d’Alienació Parental (SAP), que consideren «maltractament institucional de gènere». L’any 2008 el SAP fou declarat inexistent en una guia sobre violència de gènere del mateix CGPJ, que desaconsella utilitzar-lo en sentències en què es dirimeixin casos de custòdia dels fills en processos de separació dels progenitors». El 6 de març, Aquiles va denunciar el seu cas al programa Tot es mou de TV3, juntament la representant de la Plataforma Stop Impunitat Maltractament Infantil i una diputada del Parlament, i el 30 de maig denuncià a Twitter que no ha pogut veure el seu fill, tot i que la sentència establia que el visités cada quinze dies a un punt de trobada, i que la nena portava «vuit dies incomunicada», fet pel qual reclamava «que li permetin fer una trucada per saber que està bé».
Censura digital i violència institucional
El 12 de març, Novembre Feminista, una xarxa creada el 2015 per erradicar les violències masclistes, convocà a concentrar-se davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en suport a Aquiles des del seu perfil de Twitter, @FemiNovembre que va ser tancat poc després. El 15 de maig llançaren la campanya «Recuperem Novembre Feminista», per denunciar que el tancament coincidia amb l’acció de solidaritat amb Aquiles i que «censurar els comptes feministes ens expulsa de l’espai digital, ens invisibilitza i ens nega». Van enviar un burofax a Twitter i no han rebut resposta. Cap mitjà s’ha fet ressò de la denúncia.
El 3 de maig, el col·lectiu feminista Figaflors de Corbera de Llobregat va concentrar-se per rebutjar el feminicidi d’una veïna, i els Mossos d’Esquadra i la policia local van «intimidar» i identificar diverses activistes. Van denunciar-ho però no va sortir a cap mitjà. El 19 de maig, La Sexta informà que una migrant racialitzada havia denunciat els Mossos d’Esquadra per dir-li «puta» i «animal» i agredir-la en sortir de treballar a un hotel medicalitzat de Barcelona, acreditada com a treballadora essencial. Per a Beatriu Masià, fundadora de Tamaia, aquest és un «cas de violència institucional de caire racista i masclista, ja que no es respecten els drets de la dona, independentment del seu origen o el seu treball». Segons Masià, «aquestes actuacions es permeten perquè no hi ha un reglament i articulació clara sobre què és la violència institucional», una forma de violència masclista que el Govern català es va comprometre a incloure, juntament amb la violència digital, a la Llei 5/2008 pel dret de les dones a eradicar la violència masclista, al ple monogràfic sobre els drets de les dones de desembre de 2019.
Publicat a Mèdia.cat
