La població Rohingya de l’horror de la neteja ètnica i de l’intent de genocidi de l’exercit birmà de Myanmar. Més de 723.000 persones refugiades van fugir cap a Bangladesh des del 25 d’agost de 2017.
El poble Iemenita de la pitjor crisi humanitària actual, al conflicte armat que dura des de fa sis anys s’hi sumen factors climàtics que han provocat alts nivells d’inseguretat alimentària. Segons l’ONU, 50.000 iemenites es troben en condicions de patir fam i 5 milions estan a un pas d’estar-ho.
La població etíop de la violència desencadenada a la regió etíop de Tigray, 45.449 persones han fugit cap a Sudan. Bona part són dones, així com nens i nenes, van arribar exhaustes després d’haver caminat llargues distàncies en un entorn hostil.
Els habitants del Sahel de la violència indiscriminada. Aquesta regió s’enfronta a una de les més greus crisis humanitàries del món que eleva a 847.933 les persones refugiades i sol·licitants d’asil. S’hi afegeix una causa molt comuna, la inseguretat alimentària derivada del col·lapse dels mitjans de subsistència tradicionals provocat per la situació d’emergència climàtica que provoca fenòmens meteorològics extrems com fortes sequeres, incendis forestals, desertificació que arruïnen collites.
I a Centreamèrica, del crim i la violència, fomentats pels cartels de la droga i les “pandilles”, juntament amb la fragilitat institucional i la creixent desigualtat a la qual contribueix l’activitat extractiva i l’espoli de recursos naturals d’empreses transnacionals. A Nicaragua, la persecució política i les violacions als drets humans han provocat una nova onada de desplaçament a gran escala. La xifra de persones refugiades i sol·licitants d’asil del Nord de l’Amèrica Central ha augmentat en els últims cinc anys, és xifren al voltant de 470.000.
Són tan sols alguns dels exemples que causen desplaçaments a gran escala de persones alguns a l’interior del país d’altres amb creuament de fronteres, malauradament s’hi podrien afegir: Síria, la població sahrauí, Burundi, Afganistan, Veneçuela, República Centreafricana, entre altres.
Com a “comunitat” internacional ens hem dotat d’una normativa per protegir les persones que es veuen obligades a deixar de forma abrupta el seu lloc d’origen o de residència per temors fonamentats de ser perseguides per “motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social u opinió política”. Es tracta de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, de 28 de juliol de 1951 (coneguda com la Convenció de Ginebra) i el Protocol relatiu a l’estatut dels refugiats de 31 de gener de 1967, la qual fixa un principi bàsic: “Non refoulement” (o no devolució). Ara bé, resulta peremptori reformar aquesta normativa perquè ja no permet aprehendre la varietat de les causes que porten a les persones a fugir ni tampoc la multiplicitat d’eixos d’opressió que conflueixen en les mateixes víctimes. És necessari incloure-hi la responsabilitat compartida i equitativa dels Estats d’atendre i protegir a aquestes persones, és la intenció del Pacte Mundial sobre Refugiats (ONU, 2018) però el seu caràcter de mera recomanació no ajuda a fer-ho possible.
Cal valorar positivament, no obstant, l’ampliació dels motius de protecció en un supòsit, recollit en les directrius emeses per l’Alt comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), que ja s’està traslladant a la pràctica. Actualment, el dret internacional reconeix també com una sol·licitud vàlida d’asil, i per tant obre la porta a accedir a l’estatut de persona refugiada, la que es fonamenta en la persecució per l’orientació sexual, la identitat o expressió de gènere.
Tanmateix, en un altre ordre, un nombre elevat de les persones que actualment es desplacen pel món queden excloses de les categories estàndards tradicionals i conseqüentment no poden beneficiar-se dels instruments jurídics de protecció com els succeeix als anomenats “desplaçats o refugiats climàtics”. Un bri d’esperança es derivà del dictamen del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides en el cas Teitiota v. Nova Zelanda. Aquest òrgan va proposar una interpretació expansiva de la definició de persona refugiada, en la qual s’inclouen les causes mediambientals vinculades al dret a la mobilitat, i va determinar que era il·lícit obligar els «refugiats climàtics» a tornar als seus països d’origen. Un pronunciament històric va ser el d’un tribunal intern, el Tribunal d’Apel·lació de Bordeus, el qual va anul·lar l’obligació d’abandonar el territori francès d’un nacional de Bangladesh que patia una malaltia respiratòria crònica. El Tribunal va considerar que les condicions climàtiques al seu país d’origen, amb un elevat índex de contaminació, l’exposarien a un risc d’empitjorament del seu estat de salut i a una mort prematura.
Segons un informe d’Oxfam (02/12/2019) s’estima que cada any uns 20 milions de persones es veuen obligades a abandonar casa seva com a conseqüència de desastres vinculats a l’emergència climàtica, davant d’aquest realitat resulta urgent trobar un estatut jurídic internacional específic que els confereixi protecció o bé puguin entrar dins la noció de persona refugiada de la Convenció de Ginebra.
A aquestes carències en el pla jurídic s’hi afegeixen les mancances en el pla real, com es tracta sobre el terreny a les persones que han de ser objecte de protecció. En el cas d’Europa les estem aïllant en camps de refugiats, Mòria va desaparèixer entre les flames però, inversemblantment, ha estat el model a seguir per construir un nou camp a Samos, segons denuncia Metges Sense Fronteres en un recent informe: “Crear una crisis en las fronteras de Europa”. Concebut des de la lògica de la contenció i no des de l’enfocament de drets humans, està situat en una zona remota, segons l’informe, mantindrà a les persones en contenidors, envoltades de filferro espinós, amb l’entrada i la sortida controlades. Cal sumar-hi la major degradació de la seva salut mental ja prou afectada i agreujada pels efectes de la Covid -19.
A banda d’imprescindible, resultaria esperançador que la mobilització arran de la iniciativa COVAX (OMS), la qual estableix una col·laboració per l’accés universal i equitatiu a les vacunes, acompleixi els seus objectius i la puguem catalogar com una bona pràctica de cooperació a escala universal; un exemple per encarar de forma equitativa i orientada al bé comú altres reptes globals en el terreny de la justícia social global, del desarmament, de la protecció del medi ambient i dels drets humans en el seu conjunt.
Mentrestant…les persones continuen fugint i nosaltres defugint la responsabilitat d’acabar amb un sistema que perpetua les desigualtats i avoca a la desesperança a milions de persones de la nostra mateixa espècie, humana li diuen.
Núria Camps Mirabet, coordinadora de Compromís Social, Igualtat i Cooperació.
