Aquest any 2020 va arribar amb l’esperança i la incertesa que sempre desperta una nova dècada. Probablement ningú de nosaltres ens haguéssim cregut mai que al cap de tres mesos estaríem tancats a casa, confinats, amb els carrers ocupats per cossos de seguretat i l’exèrcit, amb la gent gran morint a les residències, les UVI dels hospitals al límit del col·lapse i amb l’angoixa persistent de no saber què passarà demà.
La COVID 19 ens ha portat un bany de realitat sobre la feblesa del nostre sistema polític, social, econòmic i mediambiental. Hem hagut d’afrontar una pandèmia per entendre què vol dir «retallar en sanitat mata», mentre veiem al personal sanitari atiat amb bates fetes amb bosses de brossa. Ara que ens trobem els militars passejant pels espais públics o fent rodes de premsa parlant de guerres inexistents -mentre els serveis de protecció civil, bombers i servei de neteja no tenen ni mascaretes per realitzar la seva tasca imprescindible per a la vida- entenem què vol dir «desarma els teus impostos i fes l’objecció fiscal a la despesa militar». Ara que tenim les criatures tancades a casa, veiem que milers d’infants no tenen els recursos educatius fonamentals, com un ordinador o accés a internet, i entenem la lluita contra la segregació escolar i el dret de la infància a tenir les mateixes oportunitats. Hem vist com l’ordre de «queda’t a casa» era absurda per totes aquelles persones que no tenen un sostre i hem entès què vol dir «ni gent sense casa, ni cases sense gent». El nostre territori ja no disposa de sobirania alimentària. Hem desmantellat la diversitat cultivada i la pagesia a canvi de tenir grans multinacionals d’exportació, ara ens plantegem el perill de desabastament dels mercats.
En definitiva, tenim un estat del benestar sense benestar; tenim una pau social amb un exèrcit al carrer. Cal repensar-nos col·lectivament i amb urgència.
El virus no té fronteres com tampoc en té el sistema econòmic que de manera salvatge i maldestra desempara les persones per protegir el capital, aquí i arreu del planeta. El que sí té fronteres reals són les conseqüències sobre la població, l’impacte sobre els col·lectius més vulnerables, sobre les poblacions empobrides del planeta, sobre els camps de refugiats, sobre els campaments de treballadors de les campanyes agràries, sobre les dones en situació de risc, sobre les persones sense sostre… L’impacte de la pandèmia no serà per a tots igual, les societats més febles patiran les conseqüències d’una manera molt greu. El virus sí té impacte de classe, de gènere i d’ètnia. I això augmentarà els riscos d’aparició de noves pandèmies incontrolables.
Enmig del xoc provocat per l’arribada del virus, també hem trobat un alè d’esperança en la societat civil que ha decidit autorganitzar-se i teixir xarxes de suport de tot tipus. Gent cosint mascaretes i bates de protecció a casa, moviments i entitats socials reformulant la seva activitat per donar respostes a l’emergència, voluntaris anant a fer la compra per aquelles persones que no poden sortir de casa, creació de caixes de resistència per als sectors més dèbils, i tot un seguit de mostres de solidaritat.
Abracem la possibilitat de canvi a mig i llarg termini d’una societat que reclama un estat del benestar que realment signifiqui protecció social, accés a la sanitat i a l’educació públiques, i llibertat per a la seva ciutadania. Ara que sabem que hi ha causes que no entenen de fronteres, hem d’apostar més que mai per la cooperació entre pobles, per la justícia social a escala global, per societats que es defineixin per la seva capacitat d’empatia, solidaritat i ajuda mútua. I ara, que hem vist que les entitats del tercer sector, les organitzacions i moviments socials i solidaris han respost des del minut u de la pandèmia, ara cal apostar més que mai per la societat civil organitzada, per la cooperació internacional, per les entitats de pau i en defensa dels drets humans.
Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida
