En un context de recomposició del capitalisme després del cop de la pandèmia, arriba un any més el 8 de març. Amb aquest sistema capitalista racista i patriarcal que ataca contínuament contra totes les dones treballadores, i des d’on ara es pretenen pal·liar l’impacte de la crisi amb mesures que no plantegen cap canvi profund ni estructural, sinó que apunten a un empitjorament de les condicions materials de vida de les persones i en especial de les dones i identitats dissidents.
L’increment de les desigualtats i l’augment de les violències masclistes en contextos de crisi posen de manifest contradiccions del sistema capitalista patriarcal. L’inici de la pandèmia ens ha portat a un escenari d’augment de les violències masclistes i també LGTBIfòbiques acompanyat d’un auge del feixisme al carrer i amb la seva entrada a les institucions estatals als Països Catalans.
També hi ha hagut un augment d’hores destinades a les tasques reproductives a les llars per part de les dones, degut a la pèrdua de feina en l’àmbit productiu i per tant, més dependència del sou d’altres. El cost de la vida s’ha encarit en general: ho hem vist amb els diversos augments del cost de la llum i on li segueixen l’augment del preu dels aliments i del transport. Sota una falsa suspensió dels desnonaments, hem continuat veient desnonaments de famílies senceres, de famílies monomarentals i una bombolla immobiliària que ens priva l’accés a un habitatge digne.
Pel que fa a la Unió Europea, ens disfressen les ajudes Next Generation com uns fons que ens salvaran després del cop de la crisi. Aquestes però, es concedeixen a canvi d’unes contrapartides en reformes que impactaran a la classe treballadora ja que els estats hauran de compensar els fons rebuts a base de reformes i amb un augment de l’endeutament amb la UE, que esdevindran en forma de més retallades als serveis públics, en condicions laborals o pensions. Retallades que es sumaran a les ja actuals que van de la mà de la feminització de la pobresa i de l’atur juvenil.
Tampoc no podem passar per alt l’enèssim intent d’apuntalament de l’estabilitat de les grans empreses i elits econòmics per part del govern espanyol amb l’aprovació de la Reforma Laboral, feta a mida dels interessos de la patronal i perpetuant unes feines més precàries; i un cop més serem les dones les més afectades per aquesta reforma, amb més desigualtat, més precarietat i més feminització de la pobresa.
La situació econòmica s’acarnissa especialment sobre les dones migrants i les racialitzades, amb una llei d’estrangeria que aboca les migrants a acceptar feines de misèria i una política de fronteres mortífera i inhumana, que no atura el tràfic de dones i nenes amb fins d’explotació sexual al servei del patriarcat. A casa nostra, és greument preocupant l’augment de la violència sexual masclista, i és que segons les denúncies efectuades aquest 2021 i les dades facilitades pel propi Ministeri d’Interior espanyol, s’han doblat el nombre de delictes per agressió sexual amb penetració a la demarcació de Lleida. Aquestes dades no tenen en compte altre tipus d’agressions o de violència sexual. Aquesta situació és totalment intolerable i ens aboca una vegada més a sortir al carrer i a dir prou.
Denunciem a més, la violència institucional i la revictimització a la que sovint totes i cadascuna d’aquestes dones pateixen una vegada decideixen denunciar la seva situació; no esteu soles, companyes. Seguirem al vostre costat fins que no quedi cap dona que es pregunti si val la pena denunciar qualsevol tipus d’agressió.
I es que parlant de violència institucional, un any més ens toca denunciar que Lleida segueix sense tenir CENTRE D’ACOLLIDA D’URGÈNCIA DE GESTIÓ PÚBLICA on es pugui acollir qualsevol dona que pateixi violència masclista, i es que davant una situació de violència les dones i les nostres filles, si en tenim, necessitem de manera urgent un lloc on puguem refugiar-nos. La reivindicació d’un CENTRE D’ACOLLIDA D’URGÈNCIA DE GESTIÓ PÚBLICA és una reivindicació històrica del feminisme i les dones del Grup Feminista de Ponent- Dones Lleida- fa anys que treballem perquè les institucions públiques encarin i resolguin aquesta problemàtica a la nostra ciutat. No n’hi ha prou en proclamacions buides de contingut declarant Lleida ciutat feminista. Calen pressupostos i polítiques feministes valentes i reals. Cal posar les condicions materials de vida perquè les dones deixem de sustentar la vida, amb els pitjors salaris i tasques de cures no remunerades ni reconegudes.
A Lleida i arreu dels Països Catalans volem decidir sobre els nostres cossos i exercir el nostre dret a l’avortament de manera lliure, gratuïta i sense interferències de l’Església. Per si tot això no fos suficient, en l’àmbit de la salut, les dones de Ponent I Pirineus seguim sense poder avortar quirúrgicament tot i les declaracions del govern de la Generalitat dient el contrari. I durant la pandèmia hem vist com se segueix menystenint la recerca mèdica amb biaix de gènere en pro de tractaments uniformitzats a partir del cos masculí.
A Lleida, hem vist com el govern municipal perpetuava i condemnava a la precarització un dels sectors laborals més feminitzats quan fa un any decidia seguir privatitzant el Servei d’Atenció Domiciliari. I malauradament, continuem sense el centre d’acollida d’emergència per a dones en situació de violència masclista, malgrat l’Audiència Pública impulsada pel feminisme organitzat.
Per això, un any més aquest 8 de març la Coordinadora 8M prenem els carrers. Contra la feminització de la pobresa, el racisme i la precarització de les dones. Contra la violència masclista, LGTB-fòbica i contra l’auge del feixisme. Contra l’augment del cost de la vida. Perquè ens volem vives i amb vides dignes.
