El 7 de novembre es va celebrar el Dia internacional dels escriptors i escriptores africanes, una jornada proposada per l’Associació Panafricana d’Escriptors (PAWA) el 1991, com a forma de visibilitzar “la contribució dels escriptors i escriptores al desenvolupament del continent” segons Akukwei Okai, secretari general de l’associació. I per donar a conèixer la contribució dels escriptors i escriptores africanes a la literatura universal, i celebrar la finestra oberta cap al continent que representa la literatura feta per africans i africanes, podríem afegir. I també un dia per a debatre sobre l’estat de l’edició als països africans, els problemes de distribució de les obres, la pirateria… en definitiva, per reflexionar sobre l’estat de les lletres africanes en general.
Per aquest motiu, el Club de Lectura va decidir celebrar la diada organitzant una xerrada per parlar sobre un tema clau a tenir en compte quan ens costa trobar obres de literatura africana a les llibreries i biblioteques del país, i essencial per fer que arribi a centres educatius, un dels objectius del grup de lectors i lectores: les traduccions. Aquest tema, la dificultat de trobar obres d’autors i autores (sobretot de països de l’Àfrica francòfona) per manca de traduccions, representa un tema de debat recurrent en les trobades del club de lectura, com també els dubtes en termes de “traducció cultural”, és a dir, la capacitat dels i les traductores blanques europees per a traslladar l’univers cultural de l’autor i de ser fidels a les descripcions, als conceptes i cosmovisions pròpies dels autors sense conèixer el seu context social, geogràfic, cultural, lingüístic…
Aprofitant la recent publicació de la traducció al castellà de l’obra “Los trozos de madera de Dios” del reconegut escriptor senegalès Ousmane Sembène per part de l’Editorial vasca independent Txalaparta, el Club de Lectura va convidar a l’editor Jon Jiménez Martínez i a la traductora Cristina Lizarbe Ruiz per parlar de l’obra, de les traduccions i del món editorial en una jornada a la Biblioteca Pública de Lleida, el passat 11 de novembre a la tarda.
Els membres del club de lectura Nathalie Laure Ngnobia, Kamkou Dieudonné Beau Cejour i Sergio Ndong Etunu van obrir l’acte fent una presentació de la tasca del Club de Lectura i de les reflexions i debats que els van portar a voler parlar de les traduccions, entenent-les també com un tema polític, i òbviament, econòmic (ja que són les grans editorials les que decideixen què es publica i què es llegeix, i publicar és més arriscat per a les petites editorials), però també com un obstacle que sovint es troben a l’hora d’accedir a literatura africana i fer-la accessible al món de l’educació.
Jon Jiménez, va obrir la conferència amb la lectura d’un fragment d’ “Apología. Memorias de un editor rojo-separatista” de Jose Mari Esparza, un dels fundadors de l’editorial Txalaparta, que fa referència al compromís de l’editorial amb els autors i concretament amb les autores africanes:
“No ha tenido que ser nada fácil ser escritora y feminista para la egipcia Salwa Bark autora de Las artimañas de los hombres o para Paulina Chiziane, la primera mujer en escribir una novela en Mozambique […]
En un momento decidimos acercar a nuestras lectoras y lectores la literatura africana y editamos, en castellano o euskera, a lo mejor del continente. La falta de interés de las grandes editoriales españolas por estos autores tal vez sea por la poca salida que tienen en el mercado latinoamericano. Parece mentira en unas sociedades tan mestizadas, pero allí ni las editoriales más progresistas editan libros de negros, árabes o turcos”. Esparza, Jose Mari (2018)
Jiménez va mencionar també com segons Esparza, l’autora bereber Malika Mokeddem, de la qual l’editorial basca ha editat 3 llibres, se sorprenia que fossin bascs i catalans els més interessats en traduir-la, i va justificar aquest interès propi i de l’editorial per a les obres africanes amb la reflexió “aquells que han sofert repressió contra la seva llengua i cultura, estàn més oberts a lluites similars i compromesos amb la diversitat, la solidaritat i la literatura transformadora”.
Cristina Lizarbe va parlar de la importància del procés de documentació cultural, històrica, lingüística etc. a l’hora de traduir autores i autors africans, fins i tot contactant els autors de l’original si és possible, per consultar-los i ser el més fidel possible a les seves intencions a l’hora d’escriure i traslladar les seves emocions. La traductora, però, també va assumir que molts cops les decisions venen preses per l’editorial, fins i tot com es fa la traducció dels títols de les obres (sovint prou polèmiques), i els traductors no tenen tant marge ni tan temps com el que voldrien per a fer una traducció. Hi ha cops, també, que trobar qui té la propietat dels drets d’alguna obra per tal de poder-la traduir i editar, és força complicat en el cas de les obres africanes i implica tota una recerca.
En el cas de la traducció de l’obra “Los trozos de madera de Dios”, la primera traducció al castellà fou per part del reconegut escriptor cubà Virgilio Piñera durant la dècada dels 60 , però cap de les més de 10 obres del senegalès (a part de la desena d’obres cinematogràfiques per les quals és conegut com “el pare del cinema senegalès”) havia arribat mai a l’Estat fins ara.
Lizarbe considera que és una obra que hauria de ser d’obligada lectura a centres educatius, ja que narra un fet històric real, la vaga de treballadors del ferrocarril Dakar- Níger durant l’època colonial, amb un desplegament de múltiples personatges, la majoria femenins, i de lluites: des de la lluita obrera fins a la lluita feminista, passant per la lluita anticolonial. Ofereix, en definitiva, un viatge a l’Àfrica revolucionària i rebel que trenca amb la visió paternalista que sovint es té del continent, i una mirada a la colonització des de “l’altra banda”.
L’acte va acabar fent una crida a petites editorials, a llibreries i biblioteques a fer un esforç i atrevir-se a traduir i difondre obres d’autors i autores africanes com una forma de contribuir a canviar la mirada única que es té d’Àfrica i promocionar la seva producció cultural i literària. Una tasca compartida pel club de lectura de la Coordi, a part de llegir i reunir-se un cop al mes per debatre al voltant de les obres escollides.
L’Editorial Txalaparta, ubicada a Navarra i amb més de 1000 títols publicats, és una editorial compromesa amb la sobirania política i cultural d’Euskal Herria, però també amb una creació literària transformadora, decolonial, que abraci la diversitat, la solidaritat, la memòria històrica i les utopies. Jon Jiménez va compartir la voluntat de l’editorial de publicar una obra africana a l’any, tot i que no sempre és possible complir aquest desig. Tanmateix l’editorial compta amb més d’una trentena de títols africans, alguns també traduïts al català i a l’euskera com algunes obres del prolífic escriptor nigerià Ngugi Wa Thiongo, o de l’activista sudafricana Ellen Kuzwayo.
Des del Club de lectura afrolleidatà, recomanen que aquest nadal regaleu literatura africana per descolonitzar la ment i per portar la calidesa africana al fred de l’hivern, esperant que el trampolí dels premis literaris d’enguany (el premi Nobel de literatura 2021 ha estat per un autor poc conegut internacionalment: Abdulrazak Gurnah, de Tanzània, i el Camões de les lletres lusòfones per la moçambiquesa Paulina Chiziane. Autors i autores de Senegal, Sudàfrica, Kènia i altres països han estat reconeguts per primer cop) desperti l’interès editorial per les lletres africanes i permeti que ens arribin en la nostra llengua. Perquè “editar és difondre” segons l’editor Jose Mari Esparza, citat anteriorment.
De moment, podeu trobar Los trozos de madera de Dios, que serà la propera obra a debatre al club de lectura ( i de la qual vam parlar també al Cinemón) a la web de l’editorial Txalaparta, o podeu recórrer a la selecció d’obres africanes a la Biblioteca Pública de Lleida.
Per més informació sobre el Club de lectura afrolleidatà de la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida podeu enviar un correu a sensibilitzacio@coordinadora-ongd-lleida.cat
