Deia Walter Benjamin que articular el passat històricament no significa (només) descobrir com va ser, sinó abastir-se de memòria quan aquesta refulgeix en el moment adequat.
El 6 de gener hem assistit a un assalt al Capitoli per part de partidaris de Donald Trump. Aquest assalt, que sembla que ha agafat per sorpresa a moltes persones, no és més que la culminació lògica (per improbable o irreal que pensem que sigui) d’una política treballada durant 4 anys, pensada per fer ús de la mentida i de la crispació per deslegitimar l’oposició política.
Trump es va presentar a les eleccions com un outsider, algú aliè al sistema, que hi entrava per canviar-lo. Per fer-ho es va valdre no només d’una molt hàbil campanya publicitària, sinó d’una encara millor campanya antiestablishment. La clau del seu èxit va ser aprofitar-se de la més que penosa actuació dels partits, els polítics, i de les institucions, que, durant el mandat d’Obama, no van confrontar ni tan sols mínimament la pobresa, el racisme institucional, el masclisme i l’intrusisme nord-americà a la resta del món. En cas d’haver-ho fet, s’hauria d’haver assenyalat necessàriament el mateix sistema de mercat com la causa subjacent, i ofert les consegüents polítiques de reforma sistèmica. Ningú vol ser anomenat “d’esquerres” als Estats Units, al cap i a la fi.
Trump és la resposta reaccionària a la crisi de legitimitat d’una classe polítiques que va perdre pel simple fet que no tenien més credibilitat que ell. Pel simple fet que les institucions nord americanes s’han encarregat tan fermament de protegir l’statu quo, que s’han posat en perill a si mateixes.
La interminable llista de mentides i excessos que l’han acompanyat al llarg del seu mandat li ha estat perdonada no perquè la totalitat dels seus votants el segueixin cegament, sinó perquè realment es percep com l’única opció viable en el panorama polític. Els mateixos votants demòcrates no han elegit a Joe Biden per creure en ell, sinó perquè Trump no fos reelegit. La legitimitat de les institucions i dels partits està tant sumament deteriorada per la seva pròpia mà, que no serà fàcil sanar els danys.
I no se sanaran.
No se sanaran perquè Biden no oferirà polítiques que protegeixin a la ciutadania més precària i exposada a les anades i vingudes del capitalisme salvatge. No se sanaran perquè els demòcrates no adoptaran polítiques públiques que basin el seu mandat a reconstruir el sistema públic. No se sanaran perquè no s’encarregaran d’aplicar polítiques sèries que eliminin el racisme estructural de les institucions i especialment de la policia. No se sanaran perquè adoptaran la mateixa estratègia que Obama o que el mateix Donald Trump: oferir la idea i la il·lusió del canvi per a què res no canviï en aquest país. No se sanarà perquè no enfrontaran ni tan sols mínimament als estrats polítics i socials que perpetuen la pobresa de milions de persones que van votar a Trump precisament per desesperació. I quan aquest mandat hagi acabat, i res hagi canviat, Trump, o la seva filla Ivanka, tornaran a presentar-se a les eleccions, amb credibilitat renovada.
El problema que el discurs del “cop d’Estat progressista” hagi calat fins a aquest punt als Estats Units implica que la resta d’agrupacions d’extrema dreta imitaran els seus actes, ja que és el país catalitzador de la resta de democràcies, ens agradi o no. Convé per tant entendre, ja que els neofeixismes sorgeixen amb la pèrdua de credibilitat i de legitimitat de la ciutadania en les seves institucions, els seus partits i els seus polítics. Aquesta animadversió sorgeix quan la política no pot respondre als problemes socioeconòmics de la seva gent, i aquests problemes socioeconòmics, sorgeixen perquè no s’assegura una xarxa pública de benestar que generi cohesió social, benestar públic, confiança en les institucions.
Article d’Ander Moraza publicat a CTXT originalment en castellà.
