Continuen les manifestacions i aldarulls de protesta per l’empresonament de Pablo Hasel, acusat d’un delicte d’enaltiment al terrorisme i injúries a la corona, i continuen les detencions i la repressió. Uns aldarulls que responen a l’atipament i a la indignació d’un jovent que ha estat assenyalat i criminalitzat constantment, sobretot al llarg de la pandèmia, i que ha vist com, amb pocs dies de diferència, es condemnava a presó a Pablo Hasel mentre es concedia la condicional a Rodrigo Rato, Cristina Cifuentes quedava absolta del cas Master però es condemnava a la professora que va falsificar les seves notes, s’imputava a la víctima de la brutal pallissa de la policia a Linares per atemptat a l’autoritat i es coneixien les maniobres per eludir el delicte fiscal del rei emèrit, que continua a l’exili i gaudint de total impunitat.
Si quelcom hem après aquests dies, i ens ha quedat més clar que mai, és que la justícia no és igual per a tothom. El bloqueig a la renovació del poder judicial i l’elecció dels jutges segons l’afinitat política no en deixa cap dubte. Un altre dels conceptes que s’estan buidant de significat és el de llibertat d’expressió, el mateix podem dir de conceptes com violència o democràcia, creant-se vertaders oxímorons i forçant el llenguatge fins a l’extrem per a poder justificar l’existència de la llei mordassa, en una suposada democràcia plena, o que formacions polítiques obertament antidemocràtiques es presentin a les eleccions.
Justícia partidista, socialisme monàrquic, feixisme antifeixista (assenyalar com a perpetradors de “delictes d’odi contra nazis” a activistes antifeixistes) o anomenar constitucionalistes o partidaris de la unitat a les formacions d’extrema dreta i als discursos que cap democràcia hauria de tolerar. Perquè no hi ha democràcia que pugui acceptar que el cap de l’Estat, sigui monàrquic o republicà, tingui impunitat per delinquir, i que un cop hi hagi indicis dels delictes per part del rei no només no es puguin investigar, sinó que s’empresoni, persegueixi i censuri a qui els denuncia en forma de cançons, de tuits o de grafittis.
En un vídeo viral sobre el judici a Pablo Hasel, el raper lleidatà denunciava que “els límits de la llibertat d’expressió són sempre pels mateixos. Sempre som els antifeixistes qui som jutjats, perseguits i condemnats”. Una realitat que es va posar de manifest quan la mateixa setmana que Pablo Hasel va ser empresonat i les manifestacions de protesta reprimides amb violència, se celebrava a Madrid, amb el vist i plau de la Delegació del govern, un homenatge a la División Azul amb proclames antisemites, i simbologia nazi i feixista sense cap tipus de repercussió. La camaraderia de la Policia amb els manifestants neonazis també ha estat prou documentada i no és res de nou.
Els qui ostenten el monopoli de la llibertat d’expressió tenen també el de la violència. Mentre des de la societat civil no deixem de demanar que es posi la vida al centre de les polítiques, davant la retallada de drets i llibertats en motiu de la pandèmia que se ceba amb els més vulnerables, des dels mitjans es lamenten pels contenidors cremats i no deixen de repetir-nos el mantra que “la violència no porta enlloc” i que “s’ha de respectar la pau social”.
Llibertat d’expressió i pau social deu ser cremar campaments de persones refugiades, desnonar famílies vulnerables, passejar-se amb simbologia feixista, atacar centres de menors, o buidar ulls a les manifestacions. Violència és cremar contenidors i trencar aparadors. No sols no es posa la vida i drets de les persones al centre, si no que fins i tot un contenidor de brossa sembla tenir més valor i mereix més atenció.
Fins a quin punt s’ha normalitzat la violència policial, les tortures, les agressions a persones migrades o “perdre” ulls en manifestacions per què el que ens escandalitzi siguin uns contenidors cremats ? Fins a quin punt hem normalitzat també que les protestes han de ser pactades en espai, hores i accions amb les autoritats i el govern, diluint-se per complet el dret legítim a la protesta, per convertint-se en un mer esdeveniment?
A Lleida, davant la violència policial i la criminalització del jovent, les detencions arbitràries i els abusos a comissaria arrel de les manifestacions per la llibertat de Pablo Hasel que ha denunciat l’advocat Jose Maria Pocino, finalment un grup de vuit persones s’ha encadenat al pou del pati del Palau de la Paeria per exigir la fi a la repressió contra el jovent i demanar “la depuració de responsabilitats als Mossos d’Esquadra” amb cartells amb el lema #ProuRepressió. Tanmateix el que continua ocupant portades és el mobiliari urbà i el problema que té Catalunya amb els “antisistema”.
La credibilitat de la democràcia espanyola trontolla. Espanya s’ha convertit en el país del món amb més artistes empresonats, censurats o perseguits. El relator especial de l’ONU contra la tortura ha condemnat Espanya per el seu tracte a minories, activistes pels drets humans, tortures i problemes amb la llibertat d’expressió, com han assenyalat i denunciat també ONG internacional com World Organization Against Torture.
Amb la memòria encara fresca de la brutal repressió que van rebre les manifestacions pacífiques pel referèndum, o l’escandalosa violència policial contra les persones que volien votar l’1 d’octubre de 2017 o contra les que intenten evitar que es desnoni una àvia o una família amb menors, la pallissa gratuïta contra un pare i la seva filla a Linares, o els abusos de la policia contra els detinguts, alguns menors, de les manifestacions contra l’empresonament de Pablo Hasel. Amb la policia asfixiant les protestes pacífiques amb multes, identificacions, ús excessiu de la força i impunitat, només queda espai per la ràbia i la indignació. Tot i així, encara ens hem de preguntar què és i de qui és la violència, per què són tant importants els contenidors i per què el centre del debat no es posa, per un cop, en els drets de les persones.
