Els incendis forestals s’estan transformant en un problema cada cop més greu en cos de moltes nacions suposadament civilitzades. Ara bé, es tracta d’un problema que científicament està resolt: sabem què hem de fer per minimitzar el risc. Tampoc estem davant un problema tècnic: sabem com dur a terme les accions necessàries. Es tracta senzillament, d’un problema de manca de voluntat política: no podem fer el que es necessita perquè no es permet.
Problemes legislatius i burocràtics
Una espècie de romanticisme mal entès ens guia en la nostra forma d’entendre el medi natural. Considerem la humana com una espècie aliena a la naturalesa: civilització o barbàrie, segons el pensament hel·lenístic. Per conservar la natura creiem que convé no tocar ni una pedra. Per a què? Al cap i a la fi, la naturalesa es sabia i no ens necessita per continuar endavant.
El que ignorem, en la nostra civilització de supermercats, és que nosaltres sí que la necessitem a ella. La carn, la verdura, les hortalisses, la llet i tot allò que mengem no es va originar al Mercadona, sinó que procedeix de la naturalesa i del mitjà rural. Vivim rodejats dels boscos que són el lloc d’origen de la nostra cultura: els llibres o el violí, per exemple, provenen de la gestió forestal. I aquesta gestió forestal, no només no perjudica el funcionament dels ecosistemes, sinó que pot ser una eina per la restauració i conservació.
Però la nostra cultura urbana, aliena a la científica, ha establert una sèrie de normes que dificulten fins al punt que impossibiliten pràcticament la gestió del nostre medi natural. Des dels plans d’urbanisme, fins a les legislacions regionals i nacionals, ens trobem amb un entramat legal que és una obra d’orfebreria del negacionisme ecològic.
S’obvia que els ecosistemes són dinàmics i no estàtics; la gestió és necessària per la seva conservació. Els ecosistemes no són un castell ni un museu, on l’objectiu és que tot es mantingui immòbil, i tal com està. Els ecosistemes estan conformats per les interaccions entre éssers vius i el seu ambient i tenen dinàmiques complexes a les quals ens hem d’adaptar.
Tampoc s’ha desenvolupat encara el famós estatut del bomber forestal. Massa professionals tenen contractes d’uns pocs mesos i viuen sense saber si a l’any següent els tornaran a trucar. Ni tan sols gaudeixen d’aquell contracte que cínicament s’anomena fix discontinu.
Inversió en mitjans d’extinció: una estratègia retardista
Tenint present això, qui vulgui desplegar un pla de prevenció contra incendis de gran escala, el més segur és que acabi desistint, o que el pla original s’acabi convertint en una caricatura d’utilitat qüestionable.
Aquests dies hem escoltat tant a la portaveu del Govern com al Comissionat de la Unió Europea per la Gestió de crisis, amb la mateixa lletania de sempre, proposar que “necessitem més mitjans” i “invertir en més avions”. El principal partit de l’oposició tampoc ha sorprès amb la seva proposta: torna a posar la incorporació de l’Exèrcit a l’extinció i altres mesures similars. Accions, totes elles, sense base científica i que, com ara veurem, només agreugen el problema.
Una de les mesures estrella en la lluita contra incendis dels últims anys ha estat la creació de la Unitat Militar d’Emergències, més coneguda simplement com UME. No hi ha cap incendi en què l’opinió popular no demani la intervenció de l’UME, i es critica sense pietat, i sense raó, quan els responsables de l’extinció no la consideren necessària.
Tanmateix, l’evolució dels grans incendis ens demostra com el seu comportament no ha fet més que empitjorar després de l’aparició de l’UME. Els incendis grans ho són cada cop més. Preocupa particularment l’augment de la mida mitjana mínima: ens indica com la intensitat va en augment i que cap aeronau hi pot fer res. No hauríem d’entrar en una guerra contra els boscos, entre altres raons, perquè perdrem sempre.
La solució no són més mitjans d’extinció
L’UME va començar les seves primeres intervencions el 2007. Des de 2008, la mida mitjana dels grans incendis forestals mostra una tendència ascendent, sobre tot el seu mínim anual, la qual cosa demostra que invertir en mitjans no resol el problema.
La UE ha respost d’una manera similar, a través del Mecanisme de Protecció Civil de la Unió (RescUE) on, novament, té preferència la inversió efectista en aeronaus per sobre de l’efectiva en gestió del territori.
L’augment dels grans incendis no es deu ni a l’UME, ni al programa RescUE, naturalment. Les causes estructurals de la qüestió dels grans incendis està en l’abandonament de la gestió del medi rural, el canvi climàtic, l’urbanisme paupèrrim d’algunes zones i no respectar el règim natural dels incendis forestals. Però mentre continuem desviant l’atenció dels problemes estructurals i aplaudint les mesures – tant espectaculars com ineficaces- com la inversió en grans mitjans d’extinció-, continuarem agreujant el problema dels incendis forestals.
Solucionar el problema dels incendis forestals no aporta rèdit electoral
Mai ningú s’ha emportat una medalla per evitar un incendi. I és aquí on rau el problema: les mesures estètiques aporten cert rèdit electoral, però apostar per gestionar el medi repercuteix en beneficis a llarg termini, més enllà del cicle legislatiu, i a curt termini xoca contra la convenció social de la intocabilitat dels boscos. No surt a compte a nivell polític.
Els nostres governants ens estan portant a una guerra contra la muntanya i el bosc, que són casa nostra. En l’actualitat, existeix el consens en la ciència i en la tècnica sobre com disminuir el risc i la probabilitat de sofrir grans incendis forestals. Tanmateix, el nostre romanticisme sobre què és el medi natural, els impediments legals, juntament a les inversions milionàries efectistes i ineficaces i els interessos partidistes han transformat el problema dels incendis forestals en un problema polític la solució del qual s’allunya una mica més cada dia que passa.
Publicat originalment en castellà a Climática
