Sistematitzar les pràctiques periodístiques que tenen un impacte negatiu sobre grups de població pot fer repensar la forma com es construeixen els relats que expliquen el món i, a la vegada, prendre consciència, detectar-los i corregir-los.
L’Observatori d’Actualitat dels Discursos Discriminatoris ha analitzat durant set mesos algunes de les cobertures periodístiques d’esdeveniments protagonitzats per col·lectius potencialment discriminats. Ha posat la lupa sobre els discursos discriminatoris que han publicat els mitjans amb l’objectiu de reflexionar sobre els impactes que poden tenir i les alternatives existents per fer-hi front, així com per dotar-nos de recursos, apoderar-nos per fer una lectura crítica dels mitjans, visualitzar bones pràctiques periodístiques i potenciar un periodisme que vetlli per la convivència.
A continuació resumim deu pràctiques periodístiques que fomenten discursos discriminatoris i que són senzilles de detectar i evitar.
1. Invisibilitzar la vulneració de drets és una de les pràctiques periodístiques més normalitzades als mitjans. La detectem en múltiples formes i formats, i és una dinàmica tan estandarditzada que sovint periodistes i audiència l’ha normalitzat. De què parlem quan parlem d’invisibilitzar la vulneració de drets? De notícies en les quals hi ha persones que no tenen garantits els drets bàsics i fonamentals per tenir una vida digna (habitatge, sanitat, educació…) i la situació es presenta no tan sols com quelcom normal, sinó que amb la seva normalització implícitament es justifica. Com si l’ordre establert determinés que una part de la població té drets i l’altra no.
2. No contextualitzar els esdeveniments. La realitat i el que els periodistes decideixen que són fets noticiosos sovint són profundament complexos, com les persones que els protagonitzen. En l’àmbit social hi ha multitud d’aspectes que interactuen: actors protagonistes, altres actors, mediadors, causa principal, necessitats, objectius, víctimes, danys col·laterals, context, evolució… El periodisme per la convivència ha de treballar per explicar les situacions conflictives en tota la seva complexitat, entenent que simplificar la realitat no ajuda a entendre-la.
3. Donar dades sense referències. Un mecanisme que aparentment pot donar veracitat a les notícies és la publicació de xifres (un informe, uns percentatges…). Cal, però, posar molta atenció en les dades i en quin context es difonen, ja que per si soles acostumen a donar una visió esbiaixada de la realitat. És important que aquestes dades s’expliquin i s’emmarquin en un context o s’equiparin i se’n facin comparatives. Quan un ajuntament dedica alguns milions d’euros a l’acollida de persones refugiades entendrem millor la situació si sabem a quin percentatge del pressupost municipal equival.
4. Publicar dades oficials sense qüestionar-les. Afortunadament, la professió periodística compta amb un codi deontològic, a més de diverses guies i recursos sobre recomanacions per vetllar pel bon periodisme. Aquest marc, però, no el tenen altres institucions ni serveis públics (policia, jutjats, Administració, partits polítics…), que sovint emeten documents que xoquen frontalment amb el periodisme per la convivència. Les fonts d’informació no són objectives, i tampoc no ho són les opinions de les fonts oficials. Els mitjans tenen la responsabilitat de contrastar les informacions abans de publicar-les, encara que aquestes provinguin de fonts oficials.
5. Difondre informacions que estigmatitzen. Cal defugir publicar dades dels actors de les notícies que no expliquen, ni justifiquen, ni fan més entenedors els fets, com poden ser el país d’origen, el grup ètnic, el color de la pell, el sentiment religiós, l’orientació sexual… A banda, publicar dades personals, adreces de domicilis o diagnòstics mèdics és contrari a la Llei de protecció de dades. També hi ha un règim especial que protegeix les persones menors d’edat.
6. Reproduir acríticament fonts que estigmatitzen. Difondre discursos discriminatoris és, a la pràctica, ser còmplices de la discriminació. És una mala pràctica detectada als mitjans de comunicació que per boca d’actors o institucions es fan ressò d’opinions sense posicionar-se, encara que les declaracions incloguin discursos xenòfobs, racistes, misògins o multidiscriminatoris. Si es vol reproduir una cita literal discriminatòria és imprescindible posar-la en context, i això pot transformar-se en una oportunitat per contrarestar mites i estereotips amb dades o amb arguments que facin front a les afirmacions en qüestió. Els periodistes no poden fer d’altaveu de discursos que atempten contra els drets humans presentant-los com quelcom dissociat del mitjà.
7. Criminalitzar i deshumanitzar els actors és una pràctica comuna i complicada en la seva detecció. Les fórmules més utilitzades als mitjans són definir els actors per accions rebutjables (i no per qui són) i amplificar la definició d’un membre del grup a tot el col·lectiu. La tendència dels mitjans a maximitzar presumptes agressions i a emprar un tractament informatiu criminalitzador respecte de col·lectius vulnerabilitzats contribueix a deshumanitzar els membres que en formen part. Les connexions temàtiques més esteses són aquelles que vinculen el terrorisme o la delinqüència amb “immigració”, “religió (musulmana)” i “persones refugiades”.
8. Utilitzar llenguatge amb connotacions negatives. Les paraules tenen el seu significat, però també tenen implicacions, per la qual cosa afavoreixen la creació d’imaginaris col·lectius sobre la realitat. Utilitzar verbs amb connotacions negatives, substantius despectius o discriminatoris o adjectivacions que menystenen els actors són mecanismes que poden generar discursos discriminatoris. També les generalitzacions, sobretot quan es refereixen a un grup o col·lectiu i els termes absoluts (mai, sempre, tothom, ningú). Quan es parla d’un col·lectiu és important conèixer la terminologia que les persones que en formen part prefereixen que s’utilitzi per referir-se a elles o a la seva situació, i els motius d’aquesta decisió. Cal evitar la terminologia provinent de les fonts policials. Un exercici per entrenar la detecció d’un mal ús del lèxic és posar-nos a nosaltres mateixos (o a un col·lectiu del qual formem part) com a protagonistes, i interpretar quina imatge se’n desprendria si fóssim els actors de la notícia.
9. Reproduir l’esquema nosaltres-actors. Aquesta estratègia del quadrat de polarització ideològica consisteix a ressaltar el “nosaltres” (que és d’on majoritàriament escriuen els periodistes) visibilitzant-ne els aspectes positius i les virtuts i minimitzant les mancances. I per contra, d’“els altres”, es tracta de posar el focus sobre els aspectes negatius i invisibilitzar-ne els positius. Així es poden presentar els actors en conflicte com a dues parts diferenciades i enfrontades: A i B, “bons” i “dolents”, “nosaltres” i “els altres”. Als mitjans, el “nosaltres” correspon a la mirada del periodisme (que s’identifica amb la població blanca autòctona), mentre que ”els altres” s’associa a les persones dels col·lectius afectats per les discriminacions. El periodisme per la convivència treballa per donar cobertura a tots els actors i perspectives dels conflictes per tal de fer comprensibles les necessitats i els objectius de les parts. També és el que fa d’altaveu dels actors que presenten opcions per a la resolució pacífica del conflicte.
10. Oblidar el compromís del periodisme. És necessari donar espai a les notícies que aposten per la interculturalitat, que visibilitzen històries de vida que generen empatia o que condueixin a l’activisme. També és important valorar l’impacte que pot generar la notícia en el context polític i social concret i reflexionar sobre quin objectiu persegueix, a qui beneficia i a qui perjudica la informació. El compromís dels professionals de la comunicació és vital: davant de situacions de discriminació, cal posicionar-se.
Publicat a Mèdia.cat
