Article de Julen Bollaín / Sergi Raventós / Daniel Raventós per a la revista CTXT
Després de molts mesos de soroll excessiu, l’Ingrés Mínim Vital (IMV) ha anat xocant contra la realitat al llarg d’aquestes últimes setmanes. Ja són moltes, entre activistes i acadèmics, passant per periodistes i membres del món de la cultura, les persones que han mostrat la seva opinió clarament contraria al desastre de l’IMV més de tres mesos després de la seva posada en funcionament. Centenars de milers de famílies que un dia van creure que aquest nou dret aprovat pel Govern del Regne d’Espanya els protegiria temporalment de les turbulències macroeconòmiques i la crisi socioeconòmica que ha colpejat tot el planeta, han sofert les enormes traves i dificultats que una renda mínima condicionada per a pobres porta implícites.
És cert que qualsevol sistema de protecció social pot estar millor o pitjor dissenyat. Com també és cert que hi ha dissenys institucionals que tenen uns problemes… de concepció. Probablement, un IMV millor dissenyat, cosa fàcil donat el baixíssim nivell de qualitat de l’actualment existent, podria donar protecció a moltes families que ara mateix estan totalment desprotegides (de fet, son moltes les aportacions realitzades per millorar-ho i la majoria van ser rebutjades). Tanmateix, ni aquells que tenien menys confiança en l’IMV van poder creeure mai que el fracàs seria tant escandalós. Un fracàs que no és agradable per a ningú que defensi mínimament la necessitat d’eradicar la pobresa i d’oferir una vida digna a totes les persones, però que, indubtablement, ens reafirma en la nostra posició que un programa de rendes mínimes condicionades no és l’eina que ens permetrà fer front als reptes que tenim com a societat si volem afrontar seriosament la pobresa amb fets i no només amb paraules de cara a la galeria.
A tot arreu on han estat implantades, les rendes mínimes condicionades deixen molta gent enrere. A Europa, la taxa de no-acceptació (non take-up rate) dels programes d’assistència social condicionada, entre els que es troben les rendes mínimes, varia entre el 20% i el 60%. És a dir, entre el 20% i el 60% de les persones elegibles per accedir a un programa d’assistència social condicionada, per diferents motius (falta d’informació, laberint burocràtic, estigmatització rebuig del que puguin considerar caritat…), no ho fan. Precisament per dades com aquestes, i després d’analitzar i estudiar les rendes mínimes més generoses i millor dissenyades, son constatables els errors estructurals que tota renda mínima implica. No és el menor d’aquests errors el que mai aconseguiran complir l’objectiu d’eradicar la pobresa. Ara bé, és cert que l’IMV no tenia aquest objectiu, ja que solament pretenia acabar amb el 20% de la pobresa a Espanya. D’entrada, ja deixava fora el 80%.
Llavors, quina seria, o hauria de ser, la nostra aspiració? Tenir un 30% de les persones en risc de pobresa i exclusió social fora del sistema de protecció? Tenir una taxa de pobresa per sota del 15%? no ens resignem i seguim apostant per una millora en les condicions materials de la majoria social no estrictament rica que, a més a més, actui com una assegurança vital davant la inseguretat i l’inestabilitat econòmica. Sense aquesta assegurança, sense aquesta garantia, la llibertat està amenaçada.
Per això, més enllà de la necessaria transició econòmica cap a una economia que posi les persones i el planeta al centre, és necessari també realitzar una transformació dels nostres sistemes de protecció social i adequar-los a les realitats del segle XXI. No podem seguir apostant per polítiques del segle XX que ja han demostrat les seves limitacions i que, en la majoria dels casos, han tocat sostre.
La pandemia de la COVID-19 està generant una crisi de grans proporcions que està colpejant un terreny ja molt maltractat per l’anterior crisi del 2008 i per les polítiques d’austeritat desenvolupades pels governs del PSOE i el PP. Unes polítiques que ens van deixar contrareformes laborals encara intactes i que s’estan pagant les conseqüències en un mercat laboral altament precaritzat i amb un índex d’atur altíssim i, per vergonya de qualsevol governant, un atur juvenil que bat tots els rècords europeus: més d’un 41,7%. Molt per sobre del de Grècia, amb un 37,5%. La xifra més alta de la UE dels 27! Això també és responsabilitat de les polítiques econòmiques dels últims anys. Del PP, però també del PSOE. Recientment també s’ha publicat que tres de cada quatre treballadors en economia submergida han perdut ingressos amb la COVID-19 amb la inseguretat econòmica i vital que això suposa.
A tot això s’ha de sumar una situació en la qual les cues per l’obtenció d’aliments creixen en totes les ciutats i alguns bancs d’aliments ja han anunciat que no podran continuar més temps en aquesta situació.
En molts països, diverses institucions, persones de l’acadèmia, intel·lectuals i activistes estan empenyent des de sectors molt dispars (cultural, LGTBI, treball social, moviments socials, sindicalistes…) per que aquesta adequació del nostre sistema de protecció social es faci a través de l’eina més eficaç, tant econòmica com tècnicament: una renda bàsica incondicional. A més, son nombrosos els projectes pilot que s’han posat en marxa en els últims anys en geografies i economies molt diverses i allunyades entre si, la qual cosa ens ha permès observar i analitzar l’evidència empírica que ens ha demostrat alguns beneficis que una renda bàsica comporta en les persones que la reben: augment del benestar i la seguretat econòmica així com la salut mental, major confiança en elles mateixes, en les demés persones i en les institucions i una millora en l’oferta laboral, per exemple.
La situació actual no ens adverteix només d’un problema de desigualtat creixent, de pobresa creixent, d’atur creixent, de degradació de les condicions materials d’existència de la gran majoria de la població no rica. Ens alerta de l’amenaça a la llibertat per a la ciutadania.
En mig de la pandèmia i abundants debats sobre la renda bàsica, el 15 d’abril de 2020, el Comité Ciutadà Europeu per una renda bàsica incondicional va entregar a la Comissió Europea una proposta d’Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) per la implementació d’una renda bàsica incondicional en tota la Unió Europea. Iniciativa que va ser aprovada el 15 de maig de 2020. Què significa això? Que per que la ICE sigui debatuda i qui sap si aprovada, en el Parlament Europeu, a partir del 25 de setembre de 2020 comença el compte enrere per aconseguir 1 milió de signatures en el període d’un any. Aquesta recollida de signatures, que també es podrà fer presencialment, es realitzarà bàsicament online i serà una ocasió immillorable per donar una empenta més al debat sobre la renda bàsica, ajudant a que aquest es faci amb rigor i fora de la demagògia tan estesa entre els seus opositors.
Una renda bàsica implantada a nivell europeu seria un mecanisme redistributiu que, més enllà de garantir l’existència material de la ciutadania, permetria que totes les persones que aquí vivim ens beneficiem per igual de la riquesa generada gràcies a la integració europea. Un mecanisme de solidaritat en forma de transferències fiscals transnacionals necessàries per que la zona euro redueixi les asimetries i desequilibris econòmics i socials. A més, reduiria de manera significativa alguns dels factors per la migració dins la Unió Europea, evitant així l’efecte negatiu de la fuga de cervells en determinats països, a l’hora que donaria més legitimitat i suport ciutadà al malmès projecte europeu. Finalment, i havent observat l’evidència empírica dels projectes pilot, la renda bàsica possibilitaria que milloressin considerablement les condicions materials de la gran majoria de ciutadans i ciutadanes europees, que tindrien dret a uns ingressos incondicionals, sense obstacles administratius ni el risc d’estigma social associat a les rendes condicionades. Condició per a la llibertat de tota la ciutadania.
Publicat en castellà a la revista CTXT
