Encara que molts no ho recordin, Espanya va tenir moltes i potents empreses públiques que eren utilitzades per aconseguir determinats objectius de la política econòmica (facilitar el crèdit, proveir diferents bens i serveis, redistribuir la renta, etc.) al mateix temps que contribuïen a incrementar els ingressos del sector públic, doncs bona part d’elles registraven importants beneficis.
Durant pràcticament tot el temps que va passar des del segle XIX fins als primers anys de democràcia després de la dictadura, la tendència política de part dels diferents governs va ser mantenir i enfortir el cos empresarial públic, convençuts que era condició indispensable per poder arribar als seus objectius de política econòmica i per assegurar la solidesa i poder de l’Estat. Tanmateix, la incorporació del país a la Comunitat Europea va suposar un punt d’inflexió en la trajectòria citada. Els principis neoliberals que ja impregnaven les institucions europees es basaven en l’alliberament de pràcticament tot els sectors econòmics així com en la reducció del sector públic en benefici del privat. En conseqüència, la integració comunitària va anar de la mà de l’alliberament econòmic i privatització progressiva de les empreses publiques espanyoles.
Aquest canvi de tendència es va accentuar notablement el 1992 amb el Tractat de Maastricht, aquell document que assentava les bases per la introducció d’una moneda única. Com que un dels requisits per poder formar part de la Unió monetària era tenir un dèficit públic inferior al 3% del PIB, el govern de Felipe Gonzalez va trobar l’excusa perfecta per vendre algunes joies de la corona, ja que els ingressos obtinguts servien per reduir el dèficit. Entre 1988 i 1996 es van vendre participacions importants de grans empreses públiques, entre les quals destacaven Endesa, Repsol, Argentaria (part de BBVA actualment), Ence i Telefònica i que van omplir les arques amb més de 16809 milions d’euros (constants de 2015).
El 1996 va arribar el Partit Popular al govern i, lluny d’atenuar-se, aquesta tendència es va intensificar. L’executiu d’Aznar va dissenyar un programa de privatitzacions i aquestes es van disparar. Es van vendre total o parcialment 76 empreses publiques que van portar la recaptació de 53908 milions d’euros (constants de 2015). Les empreses afectades, a més de les ja mencionades, van ser Gas Natural, Aldeasa, Aceralia (actualment part d’Arcelor-Mittal) Tabacalera (part d’Imperial Tobacco), Indra, Red Eléctrica Iberia i AENA.
L’estat va passar de tenir 130 empreses públiques estatals participades majoritàriament i de forma directa el 1985 a només 16 en l’actualitat. I de 800 empreses el 1985 amb participació indirecta o minoritària a tenir-ne només 100. La participació de l’Estat en el mercat de la borsa va passar de ser el 16,64% el 1992 a representar nomé el 0,34% e 1999. Actualment aquest pes ha augmentat lleugerament fins el 1,89% degut exclusivament a que AENA (de la qual l’Estat n’és propietari en un 51%) va començar recentment a cotitzar a la borsa, però no perquè l’Estat hagi augmentat la seva participació en el sector empresarial.
Estem parlant d’una dilapidació astronòmica de patrimoni públic que, encara que a curt plaç va generar molta recaptació, a mig i llarg plaç ha deixat a l’Estat sense possibilitat d’obtenir nous ingressos (ja que les empreses que van vendre van ser, lògicament, les més rentables) i també sense eines per poder dur a terme la seva política econòmica.
Això últim és important perquè les empreses públiques venudes operaven en sectors profundament estratègics en termes econòmics, polítics, productius, financers, mediambientals i de mobilitat: el 42% de les empreses venudes pertanyien al sector energètic, el 17% als transports, el 16% a telecomunicacions, el 13% a industria i el 8% al sector financer. Evidentment, qualsevol intent de l’Estat per influir en aquests sectors estratègics es troba avui en dia molt més limitat que abans.
Però encara que la Unió Europea hagi estimulat i facilitat les privatitzacions és important entendre que els governs espanyols van anar molt més enllà que la resta de països. De fet, i tal com es pot veure en el gràfic, Espanya es el país de tota la UE que menys empreses públiques té, (medit en valor de mercat) i amb diferencia. Espanya, desgraciadament, va ser el millor alumne del neoliberalisme, i avui sofrim les seves conseqüències: menys obtenció d’ingressos públics i menys control sobre sectors estratègics.
Publicat originalment en castellà a La Marea
