Les manifestacions de protesta contra la violència policial racista als Estats Units, que van començar després de l’assassinat de l’afroamericà George Floyd a mans d’un agent de policia blanc el passat dilluns a Minneapolis, s’han estès aquest cap de setmana a ciutats de tot el planeta, on milers de persones s’han sumat al moviment #BlackLivesMatter (Les vides negres importen)
El 31 de maig a Madrid va tenir lloc una acció de protesta que va reunir centenars de persones amb distància de seguretat a la Puerta del Sol, a Barcelona unes 2000 persones van protestar davant el consulat dels EEEUU. S’esperen més concentracions contra la violència policial racista i en solidaritat a la lluita als EEUU en ciutats com Saragossa, Bilbao o Lleida el proper diumenge 7 de juny.
A Londres, Copenhague o Berlin milers de persones es van manifestar el diumenge per protestar per l’assassinat de Floyd, les imatges del qual van donar la volta al món. Les seves paraules “I can’t breathe” (no puc respirar) van ser també les últimes d’Eric Garner, asfixiat per la policia de Nova York el 2014. Els assassinats de Trayvon Martin el 2013 (Sanford, Florida), Mike Brown (Ferguson, Missouri) i Eric Garner van donar lloc al moviment Black Lives Matter als Estats Units i una onada de protestes contra la violència racista de l’Estat, fins i tot durant l’administració de Barack Obama, en la què es van registrar rècords d’assassinats i atacs contra la població afroamericana.
Les expressions d’odi racista són incomptables durant l’administració de Trump, i s’inclouen dramàticament en el context del coronavirus: la majoria de víctimes son afroamericans i pobres. A Chicago, on un terç de la població és afroamericana, representen el 73% de morts per la pandèmia. A Milwaukee, al nord del país, son el 26% de la població i representen el 81% dels morts. A l’estat de Michigan, son només el 14% de la població, però comptabilitzen el 40% dels morts.
La proporció no és diferent a Nova York, epicentre de la pandèmia als Estats Units, no només en estats Republicans, sinó també en els governats per Demòcrates, els polítics no tenen cap apreciació per les vides negres. La segregació s’expressa en les condicions de vida: mentre el 14% de la població dels Estats Units és afroamericana, són el 40% de les persones en situació de carrer, mentre el 21% viuen sota la línia de la pobresa, una taxa 2,5% major que la de la població blanca, tornant-se víctimes fàcils de la pandèmia. També son part significativa dels 40 milions de treballadors que es van quedar sense feina als Estats Units arrel de la crisi sanitària.
El racisme, les detencions i escorcolls per perfil ètnic, els assassinats i impunitat de la policia, malauradament no només tenen lloc als Estats Units. El cas de Tarajal, en què la Guardia Civil va disparar material antidisturbis i va causa la mort de 15 persones que intentaven arribar nedant a Ceuta n’és un funest exemple. El cas ha estat arxivat i els agents han restat impunes. També la mort d’Idrissa Diallo la nit de Reis de l’any 2012, mentre es trobava tancat al CIE de la Zona Franca sota custodia policial o la mort de Mmame Mbaye Ndiaye durant una persecució policial als manters al barri madrileny de Lavapiés el març de 2018 són altres casos que s’han arxivat sense conseqüències pels agents implicats.
El cas d’Adama Traoré, mort al pati de la comissaria de Persan (Val-d’Oise, França) poc després d’haver estat detingut per la força el 19 de juliol de 2016, i que també va ser arxivat, ha portat a desenes de milers de persones a manifestar-se a Lyon i a París novament per reclamar justícia, amb els lemes “No Justice, no Peace” i “Black Lives Matter”, en consonància amb les protestes als Estats Units arrel de l’assassinat de George Floyd.
A Lleida, el racisme contra els temporers que arriben cada any per treballar a la temporada de la fruita i acaben trobant-se en situació de carrer davant la inacció de l’administració i la patronal i la negativa de llogaters a llogar-los habitatges, ha arribat a un punt crític quan més de 13 establiments hotelers s’han negat a allotjar-los tot i que el futbolista del Mónaco Keita Balde s’havia compromès a pagar 4 mesos d’allotjament per avançat.
Les protestes que aquests dies han omplerts els carrers malgrat les restriccions pel coronavirus expressa l’enorme desigualtat social que impacta de forma brutal contra els sectors més empobrits, entre els quals es troba la gran part de la població afroamericana i la població migrant i afrodescendent a Europa, amb les feines més precaritzades i pitjor pagades, tot i que sovint són les més essencials: treballs de cures, de neteja i agraris.
Només podem destruir el racisme destruint també el capitalisme, que s’alimenta de l’opressió a la població negra i a les minories racials tant als Estats Units com en molts altres països.
Noticia a partir d’aquest article publicat a Izquierda Diario.
