Per a mi és un gran honor participar en aquest acte de reconeixement a Arcadi Oliveres i dir unes paraules com a presidenta de la Junta de la Coordinadora d’Organitzacions no governamentals pel desenvolupament i altres moviments solidaris de Lleida. Ens sumem a aquest reconeixement per la llarga trajectòria d’Arcadi Oliveres en pro del desenvolupament i la defensa de la Pau i els drets humans universals.
Arcadi Oliveres va iniciar la seva trajectòria vinculat des de jove al moviment escolta, al moviment Pax Christi, primer moviment per a la Pau que s’havia establert a Catalunya al 1954, així com a l’institut Victor Seix de Polemologia, institució fundada per Frederic Roda per promoure la recerca sobre la pau a través de la polemologia, l’estudi objectiu i científic de les guerres com a fenòmen social encaminat a prevenir-les o resoldre-les. Durant la dictadura franquista, va integrar-se a l’Assemblea de Catalunya, des d’on va promoure la “Marxa de la Llibertat”, el 1976, per reclamar “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.
L’any 1982, es va incorporar a Justícia i Pau, entitat que va acabar presidint i des de la qual va impulsar la primera campanya del 0,7% d’ajuda al desenvolupament dels països del tercer món. Ha participat, a més, en les campanyes dels moviments contra l’OTAN, contra el comerç d’armes, per l’objecció de consciència al servei militar obligatori i per l’objecció fiscal, contra el deute extern dels països empobrits i contra les guerres. Ha estat també un ferm defensor de la regularització d’immigrants i ha estat vinculat al moviment antiglobalització i a les protestes del 15M a Catalunya.
M’agradaria destacar la seva activitat incansable com a conferenciant. Jo el vaig conèixer en una xerrada titulada “deute extern, ¿deute etern?” que proposava la condonació del deute extern als païssos en desenvolupament. Recordo que em va impressionar la seva gran capacitat de comunicar, il·lustrar i convèncer a totes les persones que l’escoltàvem de la necessitat de que el govern Espanyol condonés el deute amb aquests països.
Era la seva primera conferència? … No, és clar. Aquella conferència em va fer voler saber més d’Arcadi Oliveres. La seva primera conferència va ser al maig de 1974 a Vic i en contra de la pena de mort, després de que el règim franquista executés per garrot a Salvador Puig i Antich. La lluita per a què a Espanya es respectés el dret fonamental a la vida no va acabar aquí i es van intentar aturar 5 execucions (3 membres del FRAP “Frente Revolucionario Antifascista y Patriota” i 2 d’ETA) que van tenir lloc a Madrid, Bilbao i Barcelona el 26 de setembre de 1975, aquest cop per afusellament. Fins i tot, com ell explica, es va trucar al vaticà a les tres d’aquella matinada com a últim recurs. Però el secretari de Franco no va voler despertar-lo per una trucada del Papa i aquell matí eren executats. En els dies següents es van escoltar queixes internacionals a les que Franco va respondre organitzant una manifestació a la “Plaza de Oriente” l’1 d’octubre, presidida per Franco i pel que després seria proclamat rei d’España. El que va passar després, Arcadi Oliveres ho explica així: “Com que era un dia que feia una mica de vent, el general Franco es va enconstipar, de l’enconstipat va passar a una pulmonia, de la pulmonia va passar al equipo médico habitual i del equipo médico habitual ja saben vostès com va acabar la cosa”. La constitució de 1978 es va adherir a la Declaració Universal dels Drets Humans que l’Organització de Nacions Unides ja havia votat entre els seus membres (dels que Espanya no formava part per estar sota una dictadura en aquells anys) . Aquesta declaració va ser aprovada el 10 de desembre de 1948 i el seu article tres manifesta que “Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat”. La constitució Espanyola de 1978 va desterrar la pena de mort, excepte en la justicia militar, d’on també va quedar exclosa l’any 1994.
El 10 de desembre de 2018 es va celebrar el 70è aniversari de l’aprovació del text de les Nacions Unides. A Espanya hi ha evidència d’incompliments de drets, i la llista és molt llarga.
Per posar alguns exemples, en els següents drets:
- Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres
- Això diu la Declaració, però a Espanya tenim la llei mordassa desde juliol de 2015 i hi xoca de ple.
- Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.
- A la Constitució Espanyola, l’habitatge ni tan sols està reconegut com un dret fonamental. A més la inversió en habitatge és molt baixa, només del 1.5%, i la taxa de desnonament és elevada.
- Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l’atur. Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball. Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.
- A Espanya, amb la crisi econòmica, les reformes laborals que es van impulsar per reactivar l’economia van precaritzar i deteriorar encara més els drets de les persones treballadores, i van fer aparèixer el grup de treballadors i treballadores pobres, un 14,1% de la població segons la Xarxa Europea de Lluita contra la Poblesa. Després de la crisi hi ha hagut un fort increment de la desigualtat econòmica i social segons el darrer estudi de desigualtats publicat per Oxfam Intermón.
- Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.
- Segons Amnistia Internacional, a Espanya la bretxa salarial entre homes i dones puja a un 14%, gairebé el triple que en països com Itàlia, Romania o Luxemburg. Si parlem de dones d’entre 55 i 64 anys la bretxa arriba fins al 22%. L’atur també és més alt entre les dones i, a més, el risc de pobresa és més alt en famílies encapçalades per dones.
- En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n. Aquest dret no podrà ser invocat contra una persecució veritablement originada per delictes comuns o per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides.
- A Espanya el sistema d’asil i refugi i la seva extrema lentitud en resoldre les sol·licituds difuculten molt l’accés a aquest dret, i segons AI, no garanteix una adequada recepció i integració de les persones sol·licitants d’asil.
- Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació.
- No és així, a dia d’avui, per a les víctimes del franquisme, les reclamacions de veritat i justícia de les quals han estat sempre rebutjades pels tribunals espanyols. Quan un país passa d’una dictadura a una democràcia, les persones generalment tenen accés a la veritat. A Espanya és a l’inrevés: a mesura que avança la democràcia, avancen els obstacles perquè les víctimes de desaparició forçada, tortura sistemàtica i esclavitud durant el franquisme tinguin accés a la veritat judicial. Entre 1975 i 2010 hi ha hagut 45 comissions de la veritat en el món segons Amnistia. A Espanya encara estem discutint si ha d’haver una veritat oficial o no.
L’actual situació ens recorda que la lluita social i pacífica continua, i que no hem de perdre l’esperit de lluita pacífica del 15M i del moviment dels indignats, que Arcadi Oliveres també ha compartit i visibilitzat en innombrables conferències. Perquè tots som persones normals i corrents, gent com tu, que s’aixeca cada dia per estudiar, treballar, o buscar feina, gent amb familia i amics i que treballa per viure i donar un futur millor als que ens envolten. Si tots ens unim, podem canviar les coses. Gràcies Arcadi, per tota una vida a la recerca d’un mon millor, però ja veus que el mon i nosaltres especialment, encara et necessitem i esperem poder continuar comptant amb tu.
Montserrat Martínez, presidenta de la Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris
