«Velingara, orgullosa dels seus fills», anunciava el cartell. El cap de setmana passat aquesta ciutat del Senegal ha homenatjat Keita Baldé. Hi van ser els seus pares, catalans originaris d’aquesta zona. No n’he sabut trobar cap a Arbúcies, Sant Celoni o de Sant Maria de Palautordera, sent que el futbolista campió de la Copa d’Àfrica de futbol masculí és ‘fill’ del Baix Montseny. De fet, ni els tres ajuntaments ni els consells comarcals de la Selva i del Vallès Oriental n’han fet ni un tuit.
Per mi, el més sonat és que el consistori municipal d’Arbúcies, el poble que no para de sortir en mitjans d’arreu gràcies a ser el poble de naixement de Keita Baldé, l’ignori mentre va fent un ampli ressò d’un parell de concursos d’entreteniment de TV3. Igual que el consell comarcal de la Selva. A la Generalitat de Catalunya tampoc hi deu haver arribat la notícia. I el que encara em preocupa més: que tampoc he sabut veure cap mitjà que assenyalés l’anomalia.
Ni el govern, ni el president de la Generalitat, Pere Aragonès; ni la consellera de Presidència -de qui depenen els afers esportius-, Laura Vilagrà; ni la Secretaria General de l’Esport, ni la seua responsable, Anna Caula, n’han fet esment. Parlem de cinc perfils de Twitter actius i de caràcter institucional en els quals és habitual trobar-hi piulades de felicitació a esportistes catalans. Fins i tot en situacions que es podrien arribar a considerar contradictòries per a qui diu voler aconseguir un estat català, com quan són per èxits representant Espanya o en competicions espanyoles. En aquest cas parlem d’un català que guanya una copa continental d’un esport omnipresent com és el futbol masculí. Com és que no han fet ni tan sols una simple repiulada a Twitter, ni un ‘m’agrada’ a algun missatge de felicitació d’altri? Públicament, res de res.
Aquests dies m’ha fet la sensació que l’èxit d’aquest català ens descol·loca, a periodistes i l’esfera pública en general. De tant voler fer senzilla i entenedora la vida, hi ha el risc de mostrar-la superficial i simplista quan la vida té més matisos i és diversa i complexa. I quan se’ns presenta així, diversa i complexa, curtcircuitem.
El diari Segre té un petit apartat de curiositats a la contra que porta per nom ‘Privat’. Dimarts 8 de febrer hi sortia el comentari, sota el títol ‘Els crits eren d’alegria’: «Diumenge a la nit diversos lectors van trucar al diari per avisar que hi havia crits i enrenou en alguns carrers. Sorprenia perquè no hi havia manifestacions convocades, ni era l’horari habitual, i quan vam anar a comprovar-ho ens vam trobar que estaven celebrant la primera victòria de Senegal a la Copa d’Àfrica. Com que els aficionats senegalesos ho seguien des de diversos bars, l’ambient de festa es multiplicava». Vaja, com quan guanya el Barça, el Reial Madrid o la selecció espanyola, per posar tres exemples.
Els clubs de futbol sí que han estat al nivell que se n’esperava: el CF Palautordera -l’equip en el qual va començar Keita Baldé i on es veu que tenen una samarreta seua presidint el despatx de l’entitat- té molt present el futbolista. La resta d’entitats en què havia jugat (CF Damm, FC Barcelona, UE Cornellà…) i la Federació Catalana de Futbol, també se’n van alegrar de manera compartida.
Deixeu-me que em fixi en dos mitjans públics de Catalunya, per la responsabilitat extra en la cohesió de la col·lectivitat. TV3: al programa Els Matins entrevisten el protagonista. Sobreimprès en pantalla: «Un català campió d’Àfrica». Com toca. L’entrevistador arriba un punt, però, que acaba dient: “Keita, tu fa anys que vas marxar d’aquí, com dèiem, però mantens una vinculació molt important amb Catalunya, has jugat partits amb la selecció catalana i ara fa cosa d’un any i mig vas ser notícia aquí per un afer extraesportiu: de fet, vas pagar l’allotjament a desenes de temporers que no tenien això, un allotjament, un sostre mentre estaven treballant a Lleida en la campanya de la fruita […]”. Davant de l’embull, resposta impecable del futbolista: “Per mi Catalunya sempre serà casa meva, hi he nascut, hi tinc família, hi tinc amics… i la veritat és que és la meva casa”. Cap pregunta de si havia rebut des de Catalunya cap missatge o trucada institucional sent que és evident que no l’havien felicitat públicament. Acaba l’entrevista i una tertuliana lloa com de bé s’explica. Ho hauria dit d’una persona no-racialitzada?
Abans de la final, a Catalunya Ràdio, al programa ‘Tot gira’ fan una cosa fabulosa: entrevistar-lo abans de saber si guanyaria perquè ser sotscampió també era un èxit. Al meu parer, molt bon to, molt interessant. Però arriba un punt en el qual crec que els prejudicis afloren i… “Tu d’on et sents? Perquè, clar, tu ets nascut a Arbúcies però els teus pares són del Senegal, t’has criat a Catalunya, has, de fet, jugat a la selecció catalana. D’on et sents ara mateix? Perquè ets un rodamón del futbol, has estat a tot arreu, et vas formar al planter de la Damm, al planter del Barça, a la Lazio, al Mònaco, a l’Inter, la Sampdoria, ara al Cagliari [el Càller sard]. D’on et sents?”. El jugador, sempre exquisit, li fa notar, sense maldat, que s’ha deixat el Cornellà.
Situacions així em recorden la lleidatana Mama Fulo Fatty Koma. Les joves atletes de llançament de pes encara la tenen ben present: aquests dies es compleixen els 20 anys que encara ostenta el rècord de Catalunya i d’Espanya sub18 i sub 20 i que té la segona millor marca de Catalunya de tots els temps en pista coberta. Doncs en el seu moment àlgid, els mitjans s’hi referien com a “atleta d’origen gambià resident a Lleida”. Ja és estrany perquè davant l’economia en caràcters pròpia dels diaris sembla que hauria estat més curt escriure “atleta lleidatana” i punt.
Tenim identitats múltiples, també de pertinença. No passa res. Deixem de curtcircuitar-nos, que les migracions són consubstancials a la humanitat i gairebé segur que en totes les cases hi ha qui ha canviat de lloc de viure. Per cert, aquests dies no se’n parla massa però segons l’hemeroteca Keita Baldé va decidir jugar amb el Senegal fruit de les dificultats perquè el govern espanyol li concedís la seua nacionalitat. Els mitjans ja s’estan fent prou ressò de la recollida de signatures per a la Iniciativa Legislativa Popular estatal que hauria de permetre la regularització administrativa de milers de catalans?
Publicat a Mèdia.cat
