Les vulneracions de drets humans a l’Iran tenen un llarg recorregut. La Revolució
islàmica del 1979 contra la monarquia del Sah Reza Pahlavi, un règim permissiu amb
certs drets i llibertats però que reprimia brutalment qualsevol dissidència política, va
portar a bona part de la població a unir-se a la revolució. Malauradament, les actuacions
del nou règim, ben aviat, van imposar una bateria de normes, fonamentades en la Sharia,
que són un atac directe contra la meitat de la població, les dones. Van ser convertides en
menors d’edat, depenents d’un tutor i relegades al “paper de mares i esposes” sota una
vestimenta reglamentada. Com assenyalen activistes iranianes, “ens van robar la
revolució”.
Fou l’inici d’un règim teocràtic, autoritari i corrupte, maquillat sota el nom d’una
“República”. Des d’aleshores les dones, les persones LGBTI, els opositors polítics, les
minories ètniques i religioses (en particular la comunitat bahá’í) i les defensores de drets
humans, pateixen discriminació, repressió i violència simplement per exercir els seus
drets i llibertats fonamentals. Les autoritats iranianes utilitzen l’acusació d’espionatge,
traïció a la pàtria i d’atemptat a la seguretat nacional o a la moral pública per detenir,
silenciar i assassinar la dissidència.
És un fet constatat que violacions massives i sistemàtiques de drets humans ens siguin
invisibles fins que hi ha un detonant que, a manera d’epítom d’allò que és ja
insuportable, fa emergir la injustícia; aleshores passa a ocupar el focus mediàtic a escala
internacional, d’una manera intensa encara que efímera. En aquest cas, es ben sabut que
l’espurna va ser la dolorosa mort de Jina Mahsa Amini, sota custòdia policial, detinguda
i acusada de no seguir les normes de vestimenta del hijab. Tenia 22 anys. Ha estat el
desencadenant de manifestacions antigovernamentals pacífiques arreu del país. Primer
de dones, plenes de valentia, coratge i sororitat i ben aviat s’hi van sumar homes,
sobretot joves, alguns adolescents, gairebé nens.
Des de la perspectiva del Dret internacional l’Iran es un país que no compleix amb els
estàndards internacionals de protecció dels drets humans. No ha signat ni ratificat
convenis bàsics com són: la Convenció contra la Tortura i Altres Tractes o Penes
Cruels, Inhumans o Degradants, la Convenció Internacional per a la protecció de totes
las persones contra les desaparicions forçades ni tampoc la Convenció per a l’eliminació
de totes las formes de discriminació contra la dona.
Tanmateix, ha ratificat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics que el commina,
en tant que Estat Part, a respectar els drets a la llibertat d’opinió, d’expressió, de reunió
pacífica i d’associació. Tots ells conculcats per la resposta violenta de les forces de
seguretat contra les mobilitzacions provocant la mort de centenars de manifestants,
detencions i empresonaments arbitraris, violència sexual i de gènere, tortura i
desaparicions forçades. Així mateix, “un nombre sense precedents de dones periodistes”
han estat detingudes, segons informa Reporters Sense Fronteres, a banda de les
restriccions a les comunicacions que afecten l’ús de la telefonia fixa i mòbil, d’internet i
de les xarxes socials. Les vulneracions s’han agreujat per la represa de les condemnes a pena de mort amb sumaris “exprés”, desproveïts de les garanties d’un judici just, executades en públic
amb un clar propòsit de terroritzar.
L’Iran està obligat, igualment, per la Convenció sobre els drets dels nens de 1989. Tots
els principis rectors i drets recollits en la mateixa s’han vist violats quan desenes de
nens i nenes han estat abatuts durant les protestes. Víctimes de detencions arbitràries,
incloses batudes a les escoles, i empresonats en “centres psicològics”. Aquests fets han
portat al Consell de Drets Humans de Nacions Unides a aprovar una Resolució, el dia
24 de novembre, sobre “El Deteriorament de la situació dels drets humans a la
República Islàmica d’ Iran, especialment pel que fa a les dones i els nens”. Estableix la
creació d’una missió internacional independent d’investigació dels fets. El govern
d’Iran, mitjançant el seu Ministre d’Afers Exteriors, en una mostra de “coherència” amb
el seus actes, immediatament va condemnar i rebutjar la missió internacional per
considerar que és un atac a la seva sobirania nacional. És un ús interessat,
completament westfalià, del principi de sobirania que el posiciona en una situació
jeràrquica superior al principi de respecte i salvaguarda dels drets humans.
Això no és patrimoni exclusiu d’Iran sinó un patró comú dins el sistema vigent, mancat d’òrgans
democràtics de governabilitat a escala internacional. Un sistema gens preparat per donar
resposta a les vulneracions de drets humans, comeses per Estats u altres actors, ja sigui
sota l’empara del fonamentalisme religiós, polític o del mercat. En realitat, tot plegat,
cortines que amaguen l’afany de poder, de control i també la cobdícia d’elits
privilegiades. Acaben provocant crisis superposades que impacten amb més força als
que el propi sistema ha ubicat en una situació de vulnerabilitat.
La resposta de l’anomenada “comunitat internacional” és feble, cal destacar en l’àmbit de les Nacions
Unides, l’expulsió de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona, l’adopció
de sancions selectives per part de la Unió Europea, la resta són reaccions tèbies. En
l’àmbit intern dels Estats no s’adopten represàlies, com la retirada del personal
diplomàtic, que seria una acció més ferma i compromesa que la mera reacció de
condemna. Un capítol a part mereixeria el món del futbol, ni tan sols unes paraules de
solidaritat, en un aparador com és la final d’un mundial, cap al futbolista iranià Amir
Nazr-Azadani, condemnat a mort.
La Jina Masha Amini, provenia del kurdistan iranià. Van ser, precisament, les dones
kurdes de Turquia i de Rojava del Kurdistan sirià les que van iniciar una revolució sota
el crit de: “Jin, Jiyan, Azadî“, Dones, Vida i Llibertat” l’any 2012, a les quals es van
unir dones àrabs, turques, yazidís, armènies i assíries reprenent les lluites contra el
patriarcat de les seves predecessores. Es van aixecar contra la repressió del règim de
Bashar al-Assad i la violència de l’Estat Islàmic impulsant un projecte democràtic
d’autonomia que promou la igualtat de gènere, la convivència entre els pobles i
l’ecologia. Aquest crit de dones valentes, també de molts homes que els donen suport, ha
inspirat a les dones iranianes i afganes en la seva lluita actual i ha concitat a una societat
diversa a lluitar contra un opressor comú, són una font d’esperança, no les deixem
soles!!
