A finals de l’any anterior, la notícia de que les dones no podien avortar lliurement en tota la demarcació de Lleida va impactar de ple als mitjans de comunicació i l’opinió pública. El moviment feminista de Lleida i Pirineu va intensificar la pressió per denunciar que Lleida era l’única demarcació de tot Catalunya on no es podia realitzar la interrupció de l’embaràs per avortament quirúrgic i per exigir el dret a l’avortament a la Sanitat Pública i sense desplaçaments. La situació és més greu al Pirineu, on fins fa pocni tan sols existia l’opció farmacològica, la qual cosa obligava a moltes dones a haver de desplaçar-se per poder exercir el dret a l’avortament.
Els mitjans es van fer ressò de les reivindicacions i lluita del col·lectiu feminista davant la situació a Ponent i Pirineu, i les mobilitzacions arreu del món davant la vulneració del dret a l’avortament i a decidir sobre el propi cos per una banda, i els casos històrics de despenalització i legalització de l’avortament a Argentina i Mèxic després de mesos de multitudinàries protestes per un altra, l’han convertit en un tema d’actualitat al llarg d’aquest any, tot i que el dret a l’avortament és i ha estat una reivindicació central del moviment feminista des de fa dècades.
El dret a l’avortament forma part del marc del Dret Internacional, dels Drets Sexuals i Reproductius (DSIR) i dels Drets Humans de les dones. Malgrat això, organitzacions i moviments socials feministes denuncien que és un dels drets sexuals i reproductius més vulnerats arreu del món.
Per aquest motiu, i en el context del 25N-Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, des de la Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris hem volgut fer un repàs de la situació del dret a la interrupció voluntària de l’embaràs arreu del món, dels obstacles que es troben les dones a Ponent i Pirineus i la lluita de les entitats del territori en defensa dels drets sexuals i reproductius.
L’avortament a Catalunya, Lleida i Pirineu
A Catalunya, el dret a l’avortament va ser una de les primeres reivindicacions del moviment feminista. Figurava en les conclusions de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades al Paranimf de la Universitat de Barcelona, el 1976. Ara, 44 anys després, el moviment feminista ha estat el motor de molts canvis cap a una societat més igualitària.
La interrupció voluntària de l’embaràs a Espanya es regula al Títol II de la Llei Orgànica 2/2010 de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs. Aquesta llei despenalitza la pràctica de la interrupció voluntària de l’embaràs durant les primeres 14 setmanes i va entrar en vigor el 5 de juliol de 2010. Segons aquesta llei, l’administració autonòmica assumeix el cost de tots els avortaments practicats dins el sistema públic, però gairebé el 100% els realitzen les clíniques privades, que reben injeccions de diners públics per oferir aquest servei.
Mentre Tarragona, Barcelona i Girona compten amb almenys un centre, a Lleida no n’hi ha cap, i les dones del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça s’han de desplaçar fins al CAP de Balaguer per avortar farmacològicament. L’objecció de consciència és un dels principals obstacles al dret a l’avortament, i segons dades de Salut el 72,7% dels ginecòlegs del SISCAT [el sistema públic de Salut] de la demarcació són objectors de consciència.
Després de dècades de reivindicacions del col·lectiu feminista de Ponent, i davant la pressió mediàtica dels últims mesos, Salut va garantir l’avortament quirúrgic a Lleida a la clínica concertada Mi NovAliança a partir d’octubre, i va autoritzar a l’Hospital Comarcal del Pallars a Tremp i a l’Hospital de Cerdanya a practicar avortaments farmacològics els primers dos mesos de gestació. Així, les dones del Pirineu ja no han de baixar a Lleida per avortar amb la píndola, però si que s’han de desplaçar per a poder accedir a l’avortament quirúrgic. De fet gairebé a totes les comarques de la Catalunya Central pràcticament no es poden fer avortaments quirúrgics, només a l’Hospital de Vic i fins les 12 setmanes, i a Ponent, tot i que una clínica a Lleida ha estat acreditada a l’octubre per a l’avortament quirúrgic, de les 8 dones que van acudir-hi, cap va entrar a la sala d’operacions.
Les dones de Lleida finalment poden accedir a l’avortament quirúrgic dins la seva demarcació però això no soluciona el problema de les dones del Pirineu que hauran de continuar desplaçant-se i fent-se càrrec de les despeses de desplaçament per a poder avortar. És una victòria del col·lectiu feminista però dista de la reivindicació inicial: el dret de poder avortar als hospitals de la xarxa pública.
Dones Lleida critiquen que la Generalitat continui externalitzant i privatitzant un dret fonamental de les dones, concertant el servei amb clíniques privades. Les xifres ho diuen tot: segons el Departament de Salut, 1 de cada 4 dones acaben pagant una clínica privada per avortar tot i que és un dret reconegut a Espanya, lliure i gratuït. Als hospitals com l’Arnau de Vilanova de Lleida només s’atenen pacients per interrupcions de l’embaràs en casos de risc per la mare o pel fetus i fins les 22 setmanes, i el 44% de professionals de la Sanitat Pública catalana són objectors de consciència.
S’han aconseguit millores d’accès al dret a l’avortament gràcies a la lluita incansable dels col·lectius feministes però caldrà continuar treballant fins que els drets sexuals i reproductius de les dones deixin de ser vulnerats arreu, i es garanteixi el dret a l’avortament públic i gratuït.
El dret a l’avortament al món
El 30 de desembre de 2020, després de mesos de massives manifestacions feministes, Argentina va aprovar la llei de l’avortament que garanteix el dret a interrompre l’embaràs fins a les 14 setmanes de gestació. Un moment històric pel país llatinoamericà, que es va sumar a Uruguay i Cuba com els únics països d’Amèrica Llatina que habiliten l’avortament legal. El seguiment del projecte de llei i del moviment dels mocadors verds a Argentina va contribuir a que el debat sobre l’avortament tornés a ocupar espai mediàtic i va marcar un abans i després en el continent.
El moviment dels mocadors verds, que va “contagiar” molts països llatinoamericans, va contribuir a la històrica decisió judicial per despenalitzar l’avortament a Mèxic, on era castigat amb la presó en alguns estats, assentant un precedent a tota la nació.
S’espera que Xile i Colòmbia es puguin afegir aviat a la llista de països llatinoamericans que legalitzen l’avortament, ja que en altres països d’Amèrica Llatina només es permet per motius de violació, salut mental o risc per la vida de la mare. Surinam, Nicaragua, República Dominicana i Hondures son els únics països del continent americà on l’avortament està prohibit totalment davant tots els supòsits.
Però no tot són avenços en el terreny dels drets sexuals i reproductius de les dones: L’1 de setembre de 2021 va entrar en vigor a Texas una llei que prohibeix l’avortament a partir de la 6º setmana de gestació malgrat un dictamen de la Cort Suprema de 1973 que establia el dret constitucional a practicar-se l’avortament, convertint-se en l’Estat més restrictiu dels Estats Units. Altres estats han intentat aprovar lleis similars però es troben en processos d’impugnacions legals, així que Texas és l’únic que aplica la llei contra la interrupció de l’embaràs a partir de les 6 setmanes.
A Polònia l’octubre de 2020 el Tribunal Constitucional va restringir encara més el dret a l’avortament, eliminant les malformacions fetals greus, la malaltia o la discapacitat com a motius legítims per avortar, apropant-se a la situació de San Marino, Andorra i Malta, únics països de la UE que prohibieixen l’avortament en gairebé tots els supòsits i es converteix en el primer pais comunitari que fa un retrocès en l’accés legal a l’avortament. La sentència va aixecar una onada d’indignació i protestes que van omplir el país i que continua mobilitzant milers de persones després de la mort d’una dona de 30 anys en un hospital, per xoc sèptic degut a que els metges es van negar a practicar-li un avortament per un fetus no viable.
Al Principat d’Andorra la interrupció voluntària de l’embaràs és un delicte i una dona pot ser condemnada fins a dos anys de presó per avortar o ser còmplice d’un avortament. L’associació Stop Violències i vàries activistes que s’han mobilitzat pels dretsde les dones, s’enfronten a penes de presó i a persecució.
L’avortament és il·legal en la majoria de països africans i del sud-est asiàtic, o molt restrictiu. Tanmateix, poc a poc els moviments pels drets de les dones i l’avenç en la legislació sobre drets sexuals i reproductius en països de tot el món encén també reivindicacions al països africans, i s’exigeix poder accedir a l’interrupció de l’embaràs per evitar que les dones se sotmetin a procediments clandestins que posen en risc les seves vides. El mes d’octubre de 2021 l’Assamblea Nacional de Benín va votar a favor de la legalització de l’avortament, que fins llavors només era permés en cas de violació, incest o risc per la vida de la mare. A partir de la nova legislació, es pot autoritzar l’avortament fins a les 12 setmanes de gestació en casos en que l’embaràs pugui produir angoixa material, educativa, professional o moral. Benín es va convertir així, i no sense absència de polèmica, en el quart país africà que despenalitza l’avortament juntament amb Moçambic, Tuníssia i Sudàfrica.
El debat sobre els drets reproductius està tenint cada cop més visibilitat a Europa, EEUU i Amèrica Llatina, però dones d’altres llocs del món demanen també noves lleis, o que al menys es compleixin les que ja existeixen, perquè tal com hem vist en el cas de casa nostra, que hi hagi una llei no garanteix que totes les dones puguin accedir a un avortament públic i gratuït i no hagin de desplaçar-se o fer-se càrrec de les despeses o no es trobin obstacles com l’objecció de consciència. El fet que aquest dret no pugui exercir-se als hospitals públics i s’hagi de recórrer a la privada, finançant-la amb diners públics, posa de manifest que encara hi ha camí per recòrrer i que la lluita no pot aturar-se aquí.
La lluita continuarà fins que les dones d’arreu del món puguin decidir sobre els seus cossos sense que això representi haver de posar en perill les seves vides, o ser estigmatitzades o sotmeses a violència obstèntrica. Fins la fi de totes les violències fetes contra les dones.
