L’altre virus que ha despertat Perú

Rodrigo Abd via Daily Sentinel
Quatre presidents en menys de quatre anys. Aquí algunes claus per respondre la pregunta: Què está passant a Perú? Un article de Laura Arroyo Gárate per a el Salto diario.

Aquest 17 de novembre, ens hem despertat amb un nou president, Francisco Sagasti. El Quart president en menys de tres anys. Sí, ho has llegit bé: quatre en menys de tres anys. Una inestabilitat política que no va començar amb la destitució de Martín Vizcarra, sino molt abans. Aquí algunes claus per respondre a la pregunta que per aquest costat de l’Atlàntic em fan molts cops aquests dies, i que em costa respondre: què está passant a Perú?

El passat 10 de novembre vam veure com destituien, en plena pandèmia, de la qual Perú ha estat un dels països que n’ha sofert més l’impacte, al seu president, Martín Vizcarra. Ens quedavem sense ningú al volant i al marge de les opinions concretes sobre el mandatari destituit, la veritat és que hi ha pocs episodis de tanta inestabilitat política en un moment en el qual la gent intenta seguir sobrevivint a la pandèmia i a les seves seqüeles. D’això Espanya en sap prou. La crisi sanitària del covid-19, ve seguida d’una crisi econòmica que colpeja durament als qui ja viuen en condicions d’absoluta precarietat. I això es així en un pais de l’anomenat primer món on en algun moment hi va haver Estat de benestar i, tot i que va ser desmantellat pas a pas per polítiques de retallades successives i una corrupció campant, el cert és que aquestes retallades encara subsisteixen.

Però hi ha països com Perú, que no han vist mai el que significa un Estat de benestar. Tenim generacions senceres que no saben què és el concepte de Salud Pública, que mai han viscut sense considerar la pertinença de contractar assegurances de vida, que assumeixen que no té cap sentit cotitzar per les seves pensions en el sistema públic i ho fan en el privat, que saben que els seus pares s’han endeutat perquè era necessari per poder estudiar ja que l’educació pública és un ròtul utòpic que sembla inabastable.

I són aquests milions de peruans els que estan a dures penes sobrevivint -els que poden- a la pandèmia. I, en plena pandèmia, amb l’amenaça i quasi evidència de l’inici d’una segona onada, el vaixell es queda sense timó. El pais es queda en vil. I la indignació va sortir dels nostres cossos.

Imaginem un pais amb un Congrés que compta amb més del 80% de desaprobació ciutadana. Podriem fins i tot dir que és il·legítim amb aquests nivells de rebuig popular. I, tanmateix, no els va importar mai preservar certa dignitat per la institució que representen i van escollir el camí de la mafia i la conxorxa amb la finalitat de la permanència dels seus negocis turbis, els dels seus caps, els líders dels seus partits, i bloquejar les sentències pendents per corrupció de la major part del mateix Congrés.

Els 130 congressistes d’aquests Congrés, que van ser elegits temporalment (gener 2019-juliol 2021) amb a finalitat de brindar certa estabilitat i impulsar reformes que la ciutadania exigeix com, per exemple, la reforma política per, precisament, millorar la confiança ciutadana en les seves institucions democràtiques, van decidir saltar-se la veu de la gent que demanava calma, estabilitat, responsabilitat, serenitat en aquest terrible escenari de pandèmia. Van optar llavors per posar per davant el seu interès per controlar un pais que sempre han entès com un negoci privat del qual en són amos. I per això necessitaven colocar a un dels seus al més alt lloc del país: la presidència.

Va ser així com, després d’alguns mesos de bloqueig, de vegades violent, contra el Govern de torn, van conspirar per finalment donar una estocada al president Martín Vizcarra i colocar a un dels seus. A un que els permetés desmantellar els tan insignificants avenços en aquest país del qual us parlo, com la reforma universitària que, entre altres coses, vol eliminar les universitats-empresa – formulació eloqüent que va instaurar la dictadura de Fujimori- per posar per damunt la qualitat en l’educació al lucre. No és casual que tota l’operació per destituir al que era llavors president tingués entre els seus principals operadors als amos, representants i advocats d’aquestes universitats que, cuidant el to em limito a definir com a “brossa”.  

Així fou com el passat 10 de novembre es va destituir un president i es va colocar al seu lloc un successor dessignat per una operació clarament colpista. El senyor Manuel Merino de Lama, a qui la història recordarà com un dels més nefastos presidents per la forma amb la qual va arribar al poder, duraria només 5 dies en el càrrec. Sí, ha llegit bé, estimada i estimat lector, només cinc dies. Però no va renunciar ell. El van renunciar els carrers.

És necessari assenyalar que no només era deplorable l’intent colpista pel que suposa per la democràcia d’un pais. Ho hem vist fa poc a Bolívia i hem vist també, per sort, que les urnes van tornar el poder als seus legítims representants i una pallissa als usurpadors. A Perú, igualment que a Bolívia, no només hi va haver un cop d’estat, que ja és dir molt. El que va haver-hi va ser una operació dirigida i articulada per l’ultradreta del pais amb la finalitat de fer-se amb el poder i imposar la seva agenda, ja que és incapaç de fer-ho a través de les urnes.

El gavinet ministerial convocat per Merino de Lama, a més d’il·legítim, tenia un altre gran problema: la seva incapacitat de representar a un pais que fa molt que no es llegeix en la dialèctica antiquada dels qui van assumir el càrrec. Ens és suficient descriure breument al primer ministre d’aquest il·legítim gavinet que està directament vinculat a l’Opus Dei, es manifesta en contra dels drets exigits per les dones del pais, és incapaç de reconèixer que existeix un delicte anomenat “feminicidi” i el racisme del qual va fer-se evidentquan va postular per la presidència de Perú, famolts anys y, davant una pregunta, va respondre que els peruans que habiten els Andes no mereixien decidir sobre els seus territoris i sobre els seus drets ja que son “llames i vicunyes”. I tots i totes els que formen part d’aquest gavient compten amb un arsenal d’evidència en aquest mateix sentit. Com pensaven aquests conspiradors del cop que no hi hauria reacció ciutadana? Pot ser que quan un se sent l’amo d’un pais per molt temps comenci a creure que pot decidir sobre la vida de la resta al seu gust.

Potser,  Merino de Lama, tot aquest gavinet, els conspiradors del cop, i els 105 congressistes que van votar per destituir a Vizcarra, i els periodistes que es van sumar a l’orquestra silenciant les protestes dels carrers van pensar que aquest cop Perú es tornaria a adormir, tornaria a casa a cuidar-se de la pandèmia.

Qualsevol diria que no hi ha un millor moment per implantar un cop d’estat que una pandèmia que ens obliga a mantenir distancia social. A Perú es van equivocar. Si el virus era aquest Congrés mafiós, la vacuna ha estat i segueix sent la mobilització sostinguda que des del dilluns continua fins avui que em trobo escribint aquest article.

Si bé hem aconseguit fer fora a aquesta imitació de president, la veritat es que la realitat no és mai del tot llum i té també ombres. A l’esperançadora protesta sostinguda d’un país que es va aixecar contra la seva principal pandèmia, va respondre una maquiavélica repressió que ens va fer recordar els moments més obscurs de la dictadura fujimorista. Més de 40 desapareguts segons xifres oficials-podrien ser molts més-, abusos sexuals a manifestants a les comissaries, perdigons, bombes lacrimògenes llençades des d’helicòpters, apagons massius perquè les persones que protestaven no poguessin veure on es dirigien ni respondre a la repressió i, per descomptat, potser la part més trista, l’assassinat de Bryan i de Inti, el nom del qual significa “sol” en quechua. Potser, amb la seva valenta lluita, ens el va portar a la fi per mai més permetre que ens l’apaguin.

Fragment de l’article publicat originalment en castellà a El Salto Diario.

Podeu llegir-lo sencer aquí

Més informació: Un nou terratrèmol polític posa en escac la democràcia de Perú després de tres dècades de presidents corruptes

Share on whatsapp
Share on telegram
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin

Butlletí electrònic

Rep tota l’actualitat i informació d’interès directament a la teva bústia de correu electrònic. Periòdicament rebràs un altre punt de vista sobre la realitat social que vivim totes i tots.

Responsable del tractament: COORDINADORA DE ONGD I ALTRES MOVIMENTS SOLIDARIS DE LLEIDA Finalitat del tractament: Mantenir una relació amb l’Usuari i enviar el butlletí de notícies. Legitimació del tractament: Consentiment de l’interessat/da. Conservació de les dades: Es conservaran durant el temps que hi hagi un interès mutu o durant el temps que sigui necessari per al compliment d’obligacions legals. Destinataris: COORDINADORA DE ONGD I ALTRES MOVIMENTS SOLIDARIS DE LLEIDA i prestadors de serveis o col·laboradors. Drets: Dret a retirar el consentiment en qualsevol moment. Dret d’accés, rectificació, portabilitat i supressió de les seves dades i de la limitació o oposició al seu tractament. Dades de contacte per exercir els teus drets: participa@coordinadora-ongd-lleida.cat Informació addicional: Podeu trobar més informació a la nostra Política de Privacitat.

La Coordinadora

La Coordinadora és una agrupació que reuneix entitats conegudes com a ONGD i altres Moviments Solidaris presents a Lleida que treballen en cooperació i solidaritat internacional amb les persones i pobles empobrits del planeta, i que expressen el desig i la voluntat de promoure l’acció conjunta de cara als objectius que els són comuns.

AMB EL SUPORT

I LA COL·LABORACÓ

Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida