Històricament, els ajuntaments catalans han consolidat relacions de solidaritat amb pobles d’altres indrets del planeta, particularment a Centreamèrica, el Sàhara o Palestina. Un grup de consistoris catalans de ciutats mitjanes i petites fa anys que aposten per fer polítiques pròpies de cooperació de la mà del seu teixit associatiu. Ajuntaments com Terrassa dediquen avui l’1% per cent dels seus ingressos a cooperació superant en tres dècimes la meta històrica del 0’7. Sant Boi i Sabadell dediquen un 0’8 i Sant Cugat, Sant Adrià, Santa Coloma de Gramenet o Barcelona el 0’7. Actualment, a més, creix una nova manera de fer cooperació amb un enfocament de justícia global que substitueix la visió tradicional de la cooperació al desenvolupament i on la defensa dels drets humans i la incidència política tenen molt de pes.
I és que la cooperació catalana d’àmbit municipal ha fet un salt qualitatiu en alguns aspectes, considerats exemples de bones pràctiques. És el cas dels programes d’acollida a persones refugiades que fugen de la guerra i que han fet de Gavà, Sant Boi, Terrassa, Sant Cugat o Viladecans, entre altres ciutats refugi compromeses amb aquesta causa. O la vinculació, també de Sant Cugat, per posar un altre exemple, amb el Programa de la Generalitat de Catalunya de protecció i acolliment temporal de persones defensores de drets humans amenaçades facilitant acompanyament i un pis per a l’estada d’aquesta persona amb la seva família.
També l’anomenada cooperació tècnica ha tingut un fort impuls. Són diversos ajuntaments els que de forma bilateral estableixen relacions amb altres ajuntaments a països del Sud per oferir coneixement tècnic en temes com clavegueram, gestió de residus o gestió urbanística. Un model de cooperació que recorda en part els clàssics agermanaments. A Catalunya se’n van fer centenars, però són molt pocs els que es mantenen actius. Totes aquestes expressions de la cooperació catalana s’uneixen a les nombroses activitats de sensibilització que realitzen entre la ciutadania i els projectes de cooperació de les ONG locals finançats via convocatòria de subvencions.
Més protagonisme
Amb tot, són moltes les veus que reclamen que els ajuntaments tinguin més protagonisme en matèria de cooperació i vagin més enllà de la solidaritat i l’ajuda humanitària i facin el pas a posicionaments d’incidència política. Una declaració de les Nacions Unides de fa uns anys parla precisament de l’obligació que tenen els governs locals d’adoptar una defensa compromesa dels drets humans, no només de la seva ciutadania, sinó a escala internacional. “No és que els ajuntaments s’hagin de tornar activistes, només és assumir que defensar els drets humans no és una qüestió addicional a l’exercici polític, ha de ser el principi de l’exercici polític”, explica Natàlia Biffi, responsable de l’àrea d’incidència de Reds – Xarxa de Solidaritat per a la transformació social, una organització que treballa, entre altres àmbits, en la sensibilització de representants polítics municipals perquè des dels ajuntaments es promoguin noves maneres de cooperació que vagin en la línia de la corresponsabilitat i la incidència política.
També el Fons Català de Cooperació per al Desenvolupament està en aquesta direcció. El Fons és una històrica associació municipalista de solidaritat internacional integrada per més de 300 municipis catalans que treballa des de fa anys per reforçar la cooperació com a competència municipal. “Vam fer un estudi on el 80% deia que l’única condició que hauria de tenir la cooperació és la salvaguarda dels drets humans i, per tant, aquests han de ser la guia de les polítiques públiques de cooperació. L’agenda dels drets humans és un tema que cada vegada és més present i els ajuntaments volen adherir-se però els costa molt concretar”, diu David Minoves, director del Fons.
No obstant això, si hi ha la consciència d’avançar perquè la defensa dels drets humans tingui cada cop més centralitat en la governança local. La implicació d’un ajuntament en la seva corresponsabilitat amb la defensa dels drets humans en l’àmbit internacional pot arribar fins on el marc jurídic ho permeti, però el marge és més ampli del que moltes vegades creuen. “Depèn de la voluntat política i d’assumir una altra manera de fer cooperació internacional. En els darrers anys es parla molt més de persones defensores, de defensar els que defensen els drets humans. S’ha demostrat que quan un ajuntament té una relació contínua amb comunitats o amb persones defensores amenaçades això té un efecte i unes repercussions reals a la vida de les comunitats d’altres parts del món i també redunda en la sensibilització de la mateixa societat local del municipi”, explica Alejandra Durán, tècnica de recerca de Reds.
Ciutats Defensores
Amb tot, la incidència política en la protecció internacional dels drets humans no s’assumeix en general com una acció prioritària als ajuntaments. Hi ha a més una certa sensació que hi ha certs límits competencials. En aquest sentit, des del món de la cooperació consideren que seria bo que l’Estat, on solen prevaldre els interessos econòmics per sobre dels drets humans, comenci a sentir la pressió de les administracions més petites.
Segons el Fons Català, els municipis sí que tenen la voluntat de començar a realitzar accions d’incidència política en aquesta direcció. “Falta fer pedagogia perquè els municipis, malgrat no tenir capacitat competencial per dur a terme segons quines accions, si poden interpel·lar i fer incidència cap a altres administracions de caràcter superior, sigui l’autonòmica o la de l’Estat, que sí que tenen competències”, reconeix Toni Borrell, responsable de la Comissió de Drets Humans del Fons. Per a Borrell, és una línia d’incidència incipient que va més enllà del que són les mocions municipals i els acords de govern municipal. “El repte que hi ha dins de la cooperació municipalista és incidir en aquestes formes d’incidència per produir canvis i establir agendes comunes per treballar junts”, afegeix.
Tanmateix, hi ha la tendència generalitzada a identificar les mocions i les declaracions institucionals com a única eina per impulsar accions d’incidència política en el marc de la cooperació. Però hi ha moltes altres vies que amb prou feines s’utilitzen com poden ser els comunicats públics, l’acompanyament polític a comunitats víctimes de violacions als drets humans, l’enviament de cartes a autoritats competents dels Estats on tenen lloc les vulneracions o organitzacions de tutela internacional, les missions en terreny per verificar una determinada situació de vulneració, la concessió de ciutadanies honoràries, seguint l’exemple d’alguns ajuntaments italians, la interacció amb ambaixades del país mateix en països tercers o la realització d’informes i la seva socialització. Totes són accions que fan saber que la comunitat internacional està pendent d’una determinada situació de vulneració dels drets humans.
I és que les mocions i declaracions institucionals sovint corren el risc de quedar-se en una mera declaració d’intencions si no que es fan arribar a les autoritats competents. Així poden tenir efecte. És el cas de la moció recentment aprovada per l’ajuntament de Lleida que reconeixia la població colombiana exiliada i migrada resident a la seva ciutat en el marc d’una iniciativa impulsada per entitats locals en articulació amb el Node de Catalunya de suport a la Comissió de la Veritat a Colòmbia.
Article a partir del reportatge de Javier Sulé publicat originalment en castellà a Catalunya Plural. Pots llegir l’article sencer aquí.
