Segurament el resum més adient del que és una mina el va escriure Kofi Annan –Secretari General de UN- l’any 1999, dient “aquestes armes abominables no solament resten silenciosament enterrades, i per milions, esperant per matar o mutilar dones i nens innocents; sinó que a més la seva presència, o el temor a la existència d’una sola mina, pot impedir el cultiu en tot un camp, privar a tot un poble del seu mitjà de vida”
Només cal recordar que després de la II Guerra Mundial i entre el 1945 i 1977 se’n van retirar de Polònia més de 15 milions, que van matar 4.000 civils i ferir uns altres 9.000. Les mines també son utilitzades en temps de pau per reforçar murs i barreres defensives, com el mur del Sàhara, on es calcula que resten dipositades pel Marroc, més de 8 milions de tot tipus de mines antipersones.
Avui encara és més fàcil el seu ús, son més petites i per tant més difícils de localitzar, i es poden llançar a distància en grans quantitats, mètode que es denomina “sembra”. El període de degradació d’una mina s’estima en 100 anys. Es podien adquirir al mercat negre d’origen xinés al preu de 2€ cadascuna, quantitat que cal comparar amb els dos milions de dòlars que costa netejar uns 3 kms2 de terreny minat. El seu ús, s’ha convertit cada dia més en un mètode de terror premeditat e indiscriminat.
Una estadística terrible revela que l’índex de població amputada sigui quina sigui la causa és a EEUU 1/22.000 habitants, Angola 1/470 i fins a Cambodja que és 1/236 habitants, queda doncs palès l’efecte devastador sobretot després del conflicte.
Segons ha denunciat Ucraïna, ara mateix l’exèrcit rus hauria utilitzat mines antipersona per sabotejar un corredor humanitari a Mariupol. Però, aleshores, on queda la prohibició de 1997, el Tractat d’Ottawa, com a superació de l’esmena al Protocol II de les Convencions de Ginebra que va ser inútil en la prohibició de les mines? Com queda el desminat una vegada superat el conflicte?
Un exemple es el treball que es duu a terme al costat sahrauí del mur, on el sistema més viable és el conegut com “mans i genolls”. Mans i genolls de moltes dones sahrauís que amb l’ajut del programa SMACO/AMSCO-UNMAS, en el mandat per la firma del Tractat de Ottawa i del Geneva Call per la RASD, (no firmat pel R. De Marroc) i on col·laboren ONG SafeLane Global y la Danish Refugees Council, treballen per desminar el territori.
Exemple d’aquestes dones son la Ashriye de 36 anys, que fa dos anys que s’agenolla a davant de cada artefacte, i la Toufa Ibrahim de 43 anys, una de les veteranes, que va començar al 2008. Cada 2 o 3 hores un sol artefacte, un instant que pot acabar amb la seva i la teva vida.
El dia 4 d’abril se celebra el Dia internacional d’informació sobre el perill de les mines, i l’any passat, la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida, de la qual formem part Sàhara Ponent, va proposar als centres educatius l’activitat “Per cada mina una flor” en la qual, a partir d’un dossier educatiu i de l’elaboració de flors de tela amb l’alumnat, que posteriorment es planten davant el Mur de la vergonya al Sàhara, es porta a les aules el debat i la reflexió sobre les mines antipersona i el conflicte sahrauí.
Al sac solidari de la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida es poden trobar aquesta i altres propostes i recursos per a sensibilitzar sobre les mines antipersona i la cultura de la pau. Quelcom molt necessari ja que a les portes del 4 d’abril de 2022, les mines no solament han tornat a Europa, sinó que el conflicte actual ha permès al Marroc tornar a minar terrenys que les dones sahrauís havien desminat, arriscant la seva vida. Així queda OTTAWA.
Josep María Pocino Moga
Advocat i president Associació d’amics del Sàhara de les terres de Ponent.
Publicat en anglès al portal Non profit de xarxanet
