Mória, un dels “centres de recepció” de persones sol·licitants d’asil en una mítica illa del Mar Egeu, Lesbos, més de 13.000 persones en un espai concebut per 3000, un incendi… una catàstrofe humanitària anunciada!
La situació de Mória, similar en altres camps de refugiats, és un resultat més de les polítiques erràtiques, deshumanitzades, securitàries aplicades per la Unió Europea (UE), els seus Estats membres i, en aquest cas particular, pel govern de Grècia que deixen en una situació de desempara i exclusió a milers de persones que es van veure forçades a fugir del seu lloc d’origen (provinents principalment d’Afganistan, Síria i Iraq) i que estan emparades pel Dret internacional per sol·licitar protecció internacional mitjançant l’exercici del dret d’asil.
El govern de Grècia escudat en el mandat de ser el protector de les fronteres europees exteriors de la UE i en nom de la seva pròpia seguretat ha comés vulneracions del dret internacional. Molt diferent ha estat l’actitud de gran part de la població grega que s’ha mostrat generosa i solidària. En aquest sentit, cal tenir present que l‘any 2019, Grècia va rebre més sol·licitants d’asil que Itàlia, Espanya, Malta i Xipre junts.
Sens dubte la gestió dels moviments de persones són un dels reptes més grans i complexos que han d’encarar els Estats, la comunitat internacional i la societat en el seu conjunt. Ara bé, la protecció de les fronteres, prerrogativa de la qual disposen els Estats d’acord amb la normativa internacional vigent, no ha de ser excloent ni incompatible amb vetllar per a la protecció dels drets fonamentals. És una obligació internacional dels Estats salvaguardar i garantir els drets de les persones que cerquen protecció internacional d’acord amb el dret nacional, europeu i internacional. Cal analitzar cada cas i valorar-lo per tal de qualificar si és susceptible de protecció internacional, de no fer-se així se’n poden derivar conseqüències irreparables per a les vides d’aquestes persones i, a més, s’estarien vulnerant normes preceptives i valors sobre els quals s’assenta el dret internacional dels drets humans com és ara el més elemental: la dignitat humana (enunciat a l’article 2 del Tractat de la Unió Europea).
Aquesta obligació s’està incomplint quan a les fronteres es fan devolucions de persones sense haver-los donat aquesta possibilitat i per tant contravenint l’art. 33 de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951 que regula el nucli dur o clau de volta de la mateixa: el principi de non refoulement (no devolució) o dret a no ser retornat. De manera que queda prohibida l’expulsió i devolució d’un demandant d’asil o refugiat al territori on la seva vida o la seva llibertat perilli. Així doncs, l’art. 18 de la Carta dels Drets Fonamentals de la UE, inspirant-se en aquesta convenció, recull per primera vegada en el pla europeu, el dret d’asil.
L’Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) ho ha denunciat en el cas de Grècia, aquest mateix estiu (com ho va fer també en el cas d’Espanya l’any 2016 demanant que es posés fi a les devolucions automàtiques cap al Marroc en la frontera sud), al manifestar que ha rebut informes fidedignes que inclouen una sèrie de testimonis directes i creïbles registrats per l’Oficina d’ACNUR a Grècia que fan referència a pràctiques il·lícites de retorn cap a Turquia d’homes, dones i nens/es tot just trepitjar sòl o aigües territorials gregues. Així com també el retorn de nou al mar de persones desembarcades en costes gregues. Aquestes expulsions col·lectives, en tant que impedeixen un accés efectiu a la protecció internacional suposen una violació del dret d’asil, un dret humà fonamental.
Una decisió que vulnerà la legalitat internacional va ser també la suspensió unilateral de la recepció de sol·licituds d’asil i de protecció internacional que va decretar Grècia el mes de març de 2020 (perllongada durant dos mesos i mig) i vinculada al fet que Turquia va obrir les seves fronteres amb Grècia i va animar les persones migrants a creuar cap a la UE. Aquesta possibilitat no es contempla ni en la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951, ni en la legislació de la UE sobre asil i refugi. El govern grec ho va justificar invocant l’article 72 del Tractat de Funcionament de la UE (TFUE) que estableix que l’Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia a la UE s’entén “sense perjudici de l’exercici de les responsabilitats que incumbeixen als Estats membres pel que fa a el manteniment de l’ordre públic i la salvaguarda de la seguretat interior”. Així com també fonamentant-se amb l’art 78 del TFUE que preveu “Si un o diversos estats membres s’enfronten a una situació d’emergència caracteritzada per l’afluència sobtada de ciutadans de països tercers, el Consell pot adoptar, a proposta de la Comissió, mesures provisionals en benefici dels estats membres afectats.”
La UE, representada per la comissària d’Interior, Ylva Johansson, ho justificà per tractar-se d’unes circumstàncies especials. No obstant això, hi ha una altra interpretació jurídica, sustentada per ACNUR, i és que aquesta disposició no pot suspendre el dret internacionalment reconegut a demanar asil i el principi de no devolució, que també es troben recollits en la legislació de la Unió Europea.
Certament Grècia encara des de primera línia un problema d’abast mundial d’enorme complexitat i no se la pot deixar sola. Tampoc es pot dir que ho hagi estat, almenys en l’aspecte financer, doncs la Unió Europea li ha proporcionat un suport considerable. Els fons assignats a Grècia des del 2015 s’eleven a un import de més de 2.200 milions d’euros procedents dels Fons d’Asil, Migració i Integració, Fons de Seguretat Interna i ajut d’emergència.
Una altra vulneració de drets es produeix quan aquestes persones viuen en condicions de vida deplorables i en un entorn de massificació. En una visita a Lesbos, el 29 de novembre de 2019, Filippo Grandi, Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats, va afirmar que les condicions eren i encara són inacceptables. “El que estem veient aquí a Lesbos és molt preocupant. No podem acceptar que les persones en perill visquin en condicions tan horribles “. El mateix Grandi insisteix de nou, el 21 febrer de 2020, denunciant que “Les condicions de vida a les illes són esgarrifoses i vergonyoses. Grècia, amb el suport d’Europa, ha d’actuar immediatament per posar remei a aquesta situació insostenible, a més de posar en marxa mesures a llarg termini”.
Especialment greu és la situació dels menors i, encara més la dels que estan sols, doncs no tenen garantit el seu dret a la seguretat ni a l’educació. Aquesta manca de perspectiva de futur els aboca a la desesperança que es manifesta en episodis de desesperació, conductes d’autolesió o pensaments suïcides, tal com assenyalen des de Metges Sense Fronteres.
La situació de pandèmia no ha fet més que agreujar aquesta realitat en el moment en que 35 persones a Mória, van donar positiu de COVID-19. Les mesures de distància física són impossibles de complir quan cal fer cues de varies hores per menjar i les condicions insalubres fan pràcticament impossible garantir les mesures higièniques elementals. És difícil rentar-se les mans diverses vegades al dia quan has de fer cua per l’aigua, per anar als serveis, quan comparteixes la dutxa amb 200 persones.
La restrictiva i massiva quarantena fixada pels cassos de COVID-19 obeïa més a una lògica d’empresonament que no pas a una estratègia de salut pública. Va ser el detonant que fa ver explotar una quotidianitat insuportable i inacceptable per milers de persones, una catàstrofe anunciada des de feia temps.
La resposta a articular no solament ha de ser amb caràcter immediat sinó que ha de ser des de l’enfocament de drets humans, fonamentada en el principi de l’interès superior del menor, pel que pertoca als infants i adolescents sols, i basada en la justícia social. Es requereix una operativa eficaç, ben coordinada, i cercar una solució amb la mirada llarga per a totes aquestes persones que ara mateix s’han quedat sense res de res,… i la solució no passa per reconstruir Mória.
S’han de potenciar alternatives a aquests espais de no-dret com ara el programa “Ajuda d’emergència per a la integració i habitatge” (ESTIA), implementat per ACNUR i finançat per la Comissió Europea.
A través d’aquest programa, ACNUR i el Govern grec (amb un pressupost de 151 milions d’euros) estan donant suport a algunes de les persones sol·licitants d’asil més vulnerables posant-los a disposició habitatges en diferents zones de Grècia. Això, en col·laboració amb els governs locals i ONGs, el que ha proporcionat, fins ara, allotjaments de lloguer a més de 25.000 persones sol·licitants d’asil i refugiades, així com dietes mensuals en efectiu a més de 72.000. Aquesta és una iniciativa que cal valorar i millorar pel que fa a la seva implantació doncs les traves burocràtiques en dificulten l’accés i alenteixen la seva aplicació.
I per damunt de tot, el que ha succeït a Mória hauria de ser el detonant per donar un gir a les polítiques erràtiques que s’han vingut aplicant fins ara. La UE té una oportunitat propera de fer-ho palès. A proposta de la Comissió Europea, està ultimant un nou Pacte sobre migració i asil. Aquest hauria de basar-se fermament en els drets humans, la solidaritat efectiva i la responsabilitat compartida, com assenyala la Comissària de drets humans del Consell d’Europa. Ara bé segons sembla, pel poc que s’ha filtrat del text en procés de negociació, el nou Pacte no reforçaria les garanties pel que fa a l’acollida, tramitació i concessió del dret d’asil i la reubicació, amb un repartiment amb caràcter vinculant pels Estats sinó, al contrari, apuntaria cap a facilitar la retenció, l’externalització i l’incompliment de les obligacions internacionals.
La UE hauria de centrar el seus esforços en com millorar la gestió de la immigració i l’asil ad intra i no en mirar contínuament de deslliurar-se’n i apostar per l’externalització. Aquesta actitud política no està gens en consonància amb els valors i principis fundacionals explicitats en el Tractat UE. Això suposaria la confirmació de la ínfima rellevància que es dona, des de les institucions comunitàries i els Estats Membres, a la protecció de la vida digna com a raó final de les polítiques públiques. Significaria continuar abocant a la desesperació a les persones que són la baula més feble d’un món desigual, injust i decadent. Tanmateix hem de continuar perseverant en cooperar en clau d’espècie humana, guiats pel principi d’unitat en la diversitat, i no defallir en fomentar i exigir el respecte als drets fonamentals per fer possible una esperada transformació d’aquest món malmès.
Núria Camps Mirabet
Prof. de Dret Internacional Públic
Universitat de Lleida
Amb el suport de la unitat de Desenvolupament i Cooperació de la UdL
