L’1% més ric del món ha generat més del doble d’emissions que el 50% més pobre, segons un estudi d’Oxfam. Si el 10% més ric rebaixés les seves emissions als estàndards europeus —és a dir, una vida més que digna—, reduiríem el 32% de les emissions globals. Com diu un amic meu, la crisi climàtica no la causa una bombeta que t’has deixat encesa, sinó la desigualtat i l’opulència.
L’informe del Panel Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), filtrat a l’estiu del 2021 per grups activistes —l’oficial es publicarà durant el 2022—, ens diu que hem d’arribar al màxim d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle el 2025 i que, a partir de llavors, hem de reduir-les de manera dràstica i sense precedents en tots els sectors de l’economia. El mateix informe ens explica que és el creixement del consum d’energia i de materials el que porta a l’increment d’emissions, i apunta que els canvis necessaris per frenar aquesta tendència són profunds: hem de canviar el nostre estil de vida, particularment aquells països més rics.
Un canvi d’aquesta magnitud no passa per créixer de manera diferent o més verda, sinó per imaginar alternatives de què entenem per desenvolupament. I aquí és on entra el decreixement. El decreixement és una teoria política i un moviment que ens ajuda a repensar què entenem per bona vida. Critica el sistema capitalista per buscar el creixement econòmic a qualsevol cost, per sobre de l’explotació humana o de la destrucció ambiental. Encara que se’l tendeix a reduir a la idea de “no créixer”, el que demana el decreixement és prioritzar el benestar de les persones i del planeta per sobre dels beneficis empresarials, de la sobreproducció o del consum desenfrenat. Per fer-ho, proposa la redistribució i la reducció de l’economia global, i un canvi de valors cap a la cura i la solidaritat, que transformi les societats i les porti a una bona vida dins dels límits planetaris.
La clau del decreixement és que la reducció del consum no aporta menor benestar, sinó que el maximitza a través d’activitats que no requereixen consumir recursos, com el temps per a la família i per als amics, per a la comunitat, la cultura, la natura, etc. Un canvi com aquest podria permetre la reducció d’emissions necessària per mantenir-nos dins els límits assenyalats per la ciència, a més de crear societats més igualitàries, que treballin per una vida digna de totes les persones.
Per poder fer un canvi d’aquestes dimensions, cal que totes les parts de la societat puguin veure-s’hi reflectides, sentir-se’n partícips. Hem de saber construir futurs il·lusionants per a tothom davant la foscor de l’emergència climàtica: per als treballadors de la indústria automobilística, per a les pageses, les futures generacions, o les kellys. I és per això mateix que no podem obviar les desigualtats que trobem entre països, entre rics i pobres, o entre el món rural i urbà.
Tal com explicava al començament, hi ha grans desigualtats entre qui realment genera el canvi climàtic. No és cert que som tots dins el mateix vaixell quan es tracta de l’emergència climàtica. De fet, per a la gran majoria, les polítiques per lluitar contra el canvi climàtic podrien significar millores en els seus llocs de treball, habitatge, energia o transport públic. Per contra, per al percentatge més ric de la població, els canvis podrien resultar molt més forts —per exemple, és l’1% més ric qui registra el 50% de les emissions de l’aviació.
És per lluitar contra aquestes desigualtats que hauríem de ser els països més rics —tenint en compte les nostres complexitats i desigualtats internes— qui decreixem primer, per reduir la demanda i els preus dels recursos i fer-los més accessibles per al Sud. Però no hem de tendir al decreixement perquè el Sud prengui exactament el mateix camí econòmic i social que ens ha portat a sobrepassar els límits del planeta, sinó per alliberar un espai en què els països puguin establir les seves pròpies trajectòries cap al que ells defineixin com una bona vida.
Es tracta d’aprofitar que hem de repensar com vivim, per fer-ho tendint cap a una societat més justa, on l’equitat i l’empatia han de ser el centre de la lluita contra aquesta crisi múltiple. I és per això que el decreixement, necessàriament per a aquells amb més recursos, és inevitable.
Un article d’Anna Pérez Català
Publicat a El Crític