Considerada com una de les més greus violacions dels drets humans, la desaparició forçada representa un enorme repte en processos de construcció de pau, tant en contextos de transició post conflicte armat, com en territoris amb alts nivells de violència estatal i criminal. Contextos en els que la necessitat de veritat, justícia i reparació s’erigeixen com a condicions indispensables per a la convivència i la reconciliació, així com per oferir garanties per tal que la població pugui viure en la seguretat que els fets no es repetiran en el futur.
Les xifres de les desaparicions forçades arreu del món són esfereïdores. Es calcula que més de 60.000 persones han desaparegut a Mèxic entre 2006 i 2019, que n’hi ha més de 80.000 a Síria des del 2011, que entre 60.000 i 100.000 persones han desaparegut a Sri Lanka des de finals de la dècada de 1980 fins el 2009, unes 30.000 durant la dictadura de Videla a l’Argentina, i a Espanya s’estima que unes 114.000 persones van ser desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme.
Darrera de totes aquestes xifres i altres realitats no recollides en aquest fúnebre recompte, hi ha persones amb un nom i una història, famílies amb la dolorosa angoixa de no saber si l’ésser estimat és viu o mort, si està passant fred o gana, si algun dia podrà tornar, o on ha estat enterrat. Més enllà del sofriment individual, la desaparició forçada de persones imposa por i desconfiança entre les comunitats i, en molts casos, distorsiona o erosiona el teixit social. El pacte social que es basa en els Estats com a garants i promotors dels drets humans, es veu dràsticament alterat quan un govern recorre a la pràctica de les desaparicions forçades o no pren les mesures adequades per buscar a aquelles persones que han desaparegut de manera involuntària a mans d’altres actors.
Tanmateix són nombrosos els casos de resistència a aquest dolor i les iniciatives de famílies i grups que reclamen veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició. Sovint, això implica per a aquests col·lectius iniciar un camí amb poc o cap suport dels Estats, un camí en què es van trobant amb silencis, dolor, soledat però també en què es troben amb altres familiars en la mateixa situació.
Famílies i en particular dones que, davant els impactes psicosocials i de ruptura del teixit social que impliquen les desaparicions, decideixen unir esforços i impulsar la cerca dels seus familiars, descobrir la veritat del que va succeir i evitar a la vegada que es torni a repetir. Són famílies que, d’aquesta manera, es converteixen en agents fonamentals per la convivència, la memòria i la reconciliació. En molts casos, aquests esforços han donat lloc a processos d’apoderament personal i col·lectiu, i a causa del seu paper de denuncia, defensa dels drets humans i construcció de pau, moltes d’elles s’enfronten a assetjament i atacs.
L’ICIP ha volgut ressaltar la rellevància d’una d’aquestes experiències amb l’atorgació del Premi Constructors de Pau 2019 al Col·lectiu de Famílies de Persones Desaparegudes a Algèria (Collectif des Familles de Disparu(e)s en Algérie, CFDA). És un premi en reconeixement al seu treball per l’esclariment de les desaparicions forçades que van tenir lloc durant la guerra civil dels anys 90 al país nord-africà, i la seva lluita per assolir una transició pacífica i democràtica a partir de l’establiment d’un procés per a la veritat, la justícia, la reparació i del ple respecte pels drets i les llibertats fonamentals.
Històricament el perfil de la persona desapareguda ha estat molt associat amb el del dissident polític segrestat i assassinat per un règim opressor. Tanmateix, la realitat ens mostra que les persones desaparegudes ho són també en circumstàncies molt més heterogènies: des dels falsos positivos a Colòmbia, a les dones i infants desapareguts en xarxes d’explotació sexual, passant per les desaparicions en el marc de la guerra contra les drogues i la violència del crim organitzat, fins a la desaparició de persones en les rutes migratòries. Seguint l’estela d’un recent informe del Grup de treball de les Nacions Unides sobre Desaparicions Forçades i Involuntàries, l’ICIP s’ha volgut fixar en aquest últim fenomen perquè és una realitat que té lloc a molt pocs quilòmetres del nostre país i no és aliena a les polítiques migratòries europees, unes polítiques que arriben a posar en qüestió els valors que cimenten les democràcies liberals i, en aquest cas, la pròpia Unió Europea.
Les possibilitats de trobar els seus cossos al fons de la Mediterrània o en fosses enmig de les rutes desèrtiques, o de recuperar la llibertat després del seu segrest o privació de llibertat per motius polítics o de tràfic de persones, s’esvaeixen enfront la falta de cooperació i acció de les autoritats a l’hora d’establir mecanismes judicials i forenses d’investigació i de suport i reparació a les víctimes. Mentrestant, les famílies esperen als seus països d’origen sense notícies, intentant esclarir els fets en la distància, reclamant justícia i veritat.
Publicat al monogràfic ICIP sobre desaparicions forçades: On són les persones desaparegudes? veritat i justícia, un requisit per la pau
