Una lluita que ve de lluny i que vol anar més lluny encara: a l’arrel, a la transformació d’un sistema capitalista d’esclavatge per a les dones i les identitats dissidents, que fa de la desigualtat la seva eina d’acumulació de riquesa i que ens necessita callades o distretes en batallar únicament per trencar sostres de vidre que no totes les dones tenim a tocar, sobre els nostres caps, com a fita màxima del feminisme liberal.
Nosaltres sortirem un any més als carrers de Lleida perquè estem cansades de sentir l’ofec del patriarcat i el sense sentit d’un igualitarisme individualista que no aporta solucions globals per a totes. Perquè de poc ens serveix que avancin les que ja van al capdavant de l’estructura social si les més invisibles entre nosaltres: les migrades, les racialitzades, les excloses, les prostituïdes, les colonitzades, les desnonades, les preses, les exiliades, les víctimes de totes les violències masclistes, les doblement discriminades, no avancen amb nosaltres.
Exigim uns serveis públics al servei de totes: acabar amb la vulneració del nostre dret a la salut i al nostre propi cos, posar fi a la negativa a exercir el nostre dret a l’avortament que les dones de Ponent i Pirineus patim per part del Departament de Salut que ens tracta com ciutadanes de segona; dotar els serveis públics sanitaris amb els recursos i el personal necessari per tractar adequadament tota la població i amb atenció a la salut femenina històricament menystinguda i poc estudiada; acabar amb la precarietat de les treballadores de la llar, així com de les companyes del Servei d’Ajut a Domicili, que realitzen una feina de cures absolutament essencial mentre reben l’abandonament de la Paeria que les deixa en mans del negoci de les empreses privades; dignificar la vida de les residents i les seves cuidadores en residències de la tercera edat que durant la pandèmia han mostrat totes les febleses derivades d’haver fet passar el capital per davant de la vida; volem unes escoles bressol gratuïtes dels 0 als 3 anys que alliberin les mares treballadores; plantegem una renda bàsica universal i garantida per a totes que acabi amb el sistema assistencial actual i un mercat de treball desregulat que ens divideix entre aturades i precàries; exigim que les institucions dotin els serveis socials a l’alçada de l’emergència social que ens doblega com a societat i feminitza la pobresa dia a dia; reclamem pensions dignes per les nostres àvies; demandem la creació d’estructures d’estat que nacionalitzin les fonts d’energia per acabar amb el monopoli de les elèctriques i gasístiques; fem del dret d’habitatge un dret efectiu per acabar amb els desnonaments criminals de les llars i les situacions d’infrahabitatge que tenim a molts barris de la nostra ciutat amb situacions de pobresa energètica i alimentària intolerables; acabem amb la necropolítica que es practica a les fronteres, cap persona no és il·legal; dignifiquem la vida de les preses que viuen la presó dins de la presó a causa d’unes pitjors condicions materials de vida; i fem costat a totes les que lluiten, reclamem l’amnistia per totes les repressaliades, no oblidem la doble discriminació de les preses i les exiliades independentistes i mostrem el nostre suport internacionalista amb tots els pobles que clamen per la seva llibertat en un planeta que sostingui la vida i la naturalesa en lloc de la mort i el capital.
Les dones no morim, que ens maten. I aquesta violència no s’entén sense totes les altres violències apuntades, posem també fi a la violència institucional de la revictimització de les dones violades, agredides o maltractades que no obtenen reparació en la justícia patriarcal ni acompanyament social en els serveis infradotats que haurien d’estar a l’alçada dels feminicidis.
A Lleida, i ja van 40 anys, encara ha de crear-se el centre públic d’acollida urgent a les supervivents, compromís adquirit per l’actual equip de govern al que no ha donat compliment, tornant a licitar un minúscul recurs habitacional en centres privats que ha quedat desert i seguim sense respostes.
Però no ens aturarem fins a canviar-ho tot. Ens va ensenyar el zapatisme, i avui ressona a Rojava, que quan una dona avança cap home retrocedeix. I quan s’avantposa la vida al capital és quan avancem totes, sense que ningú quedi enrere.
Per un feminisme revolucionari, sortim totes al carrer el 8 de març i sempre.
Grup de Dones de Lleida
8 de març de 2021
