És una doble injusticia: els països industrialitzats, a expenses d’altres països, contaminen l’atmòsfera amb les seves emissions i condemnen als habitants de les regions més empobrides a ser víctimes de nou.
El llac Txad, al Sahel, s’ha reduït un 90% des de la dècada de 1960 degut a l’increment de les temperatures. En el transcurs d’aquest segle, el llac probablement desapareixerà completament. Els 40 milions de persones que encara depenen del llac per viure es veuran obligades a migrar cap al sur, on hi ha més precipitacions. És un desastre anunciat.
És el cas de Mohammed Ibrahim. Quan el llac Txad va començar a assecar-se cada cop més, va decidir migrar on les temperatures no eren tan inhumanes i encara hi quedava aigua. Durant molts anys, en companyia de la seva dona i els seus fills, i els seus 70 camells, va passar del Níger a Txad i després cada cop més al sud. La calor sufocant va perseguir a Mohammed i els seus animals, que es van anar morint de sed. Ara viu amb la seva familia en un campament de refugiats a prop del llac Txad i només li queden 7 camells. Mohammed Ibrahim és una de les tantes persones del Sahel que han abandonat la seva terra natal no per guerres ni crisis, sino per les altes temperatures. És un refugiat climàtic.
Quantes persones es veuran obligades a abandonar les seves llars a mitjans d’aquest segle? El documenta aborda aquesta qüestió anant a la zona del Sahel, a Indonèsia i a la tundra russa, els denominats focus del canvi climàtic.
Un necessari documental de la televisió pública alemanya DW, doblat al castellà:
