El passat 21 d’abril va morir un jove de 25 anys, treballador agrari d’origen marroquí. Un incendi a les barraques de Lepe l’ha calcinat viu. Aquest fet no va deslligat d’aquesta reflexió que ens fèiem just ara fa dues setmanes en tornar de Huelva on vam estar reflexionant sobre les injustícies d’un sistema productiu que genera víctimes.
Cap ajuntament permetria que es construís una indústria en el seu terme municipal que no respectés, per exemple, les normes d’abocament d’aigües residuals. ¿Com és, en canvi, que es permet sostenir una activitat econòmica, com el conreu de la fruita, on les persones que hi treballen han de dormir al carrer?
Hem de poder dir que no és just que pel nostre afany de guany econòmic hi hagi persones dormint al carrer. Mentre no puguem garantir que tota persona del meu poble o de la meva ciutat no tingui un lloc digne per viure, no ens podem permetre fer créixer una indústria que vulnera els drets les persones. L’agricultura extensiva ha canviat els paisatges i s’ha anat basant en un sistema de producció únicament orientat al benefici econòmic. ¿Com és que hi ha costos en aquest sistema productiu que estan comptabilitzats, com el preu del gasoli que posem al tractor, i no l’allotjament de la persona que ve a treballar per la temporada?
Al sud de l’estat espanyol s’ha normalitzat que les persones migrants que treballen al camp visquin en assentaments de barraques fetes amb palets i plàstics. També en zones fruiteres de Catalunya (per exemple, el Segrià) es veu normal que a l’estiu moltes persones dormin al carrer, en petites granges abandonades als afores de les poblacions o en un immens pavelló firal. Hem convertit en normal, també, distingir les “persones en situació administrativa regular” i les “persones sense papers”. Aquesta distinció ve d’una llei injusta, la llei d’estrangeria, que aboca a persones a no poder treballar, quedant-se, així, excloses de poder trobar un lloc digne on refer la seva vida. Hem normalitzat situacions injustes i ens hem arribat fins i tot a creure que les persones dormen al carrer perquè volen. Es preocupant veure com en molts llocs no hi ha alternativa als assentaments o a dormir al carrer perquè no hi ha albergs temporals que permetin fer el salt a poder viure en un habitatge (que tampoc existeix o és inaccessible).
Com hem pogut muntar, doncs, un sistema productiu tan humanament insostenible? Com hem pogut permetre que es creïn lleis injustes? Com ens podem empassar tantes falsedats? Com podem ser tant poc crítics amb els polítics, tant poc empàtics amb els nostres veïns i veïnes nouvinguts i tant mal consumidors?
Està molt de moda en totes les institucions, empreses i polítiques l’expressió “posar al centre la persona”. Però en realitat el que posem al centre és el guany, el sistema capitalista, el client, el comprador…; hem fins i tot malgastat la paraula “persona”. Si poséssim realment en valor la persona no permetríem l’explotació laboral ni l’infrahabitatge. Potser començaríem a ser més crítics, més bons veïns i veïnes, més activistes. Potser el polític de torn, sigui quina sigui la seva competència, garantiria els drets per les persones que viuen en el seu territori i no permetria tirar endavant un negoci sense abans vetllar que aquest garanteixi els drets més elementals a totes les persones. El petit i gran empresari faria càlculs i veuria quants metres quadrats de superfície podria treballar. I segurament que totes i tots ens sumaríem a la campanya “Regularització, ja!” recollint signatures per acabar amb una llei injusta com ho és la llei d’estrangeria.
Escric tot això acabat de tornar de Huelva, després que les companyes i companys de la Plataforma Fruita amb Justícia Social m’animessin a assistir a la I Jornada Internacional de Reflexión sobre el Entorno Agrícola Onubense. Una jornada que m’ha fet obrir els ulls i l’enteniment a aquesta realitat. Els debats han compaginat les aportacions de persones acadèmiques, autoritats dels grups de treball de Nacions Unides, jornalers i jornaleres, membres d’ONG i artistes. Ha comptat amb la presència destacada d’alguna personalitat política i amb notables absències d’altres. Entre els grans absents, la patronal del sector agrícola. Entre els assistents, persones vingudes de Bèlgica, França, Itàlia, el Marroc… La jornada ha servit per alçar la veu i el crit de justícia dins de la mateixa Casa Colón on els empresaris de la “Fruta roja” canten cada any les virtuts de la indústria de la maduixa. I ha estat un èxit gràcies a la presència feminista de Mujeres24H i de testimonis directes i punyents com el de Seydou Diop o Najat de Jornaleras de Huelva en Lucha.
En acabar la Jornada vam poder tenir l’oportunitat de conèixer uns projectes molt bonics de la Asociación de Nuevos Ciudadanos por la Inteculturalidad (ASNUCI), dedicada a la millora de la vida de les persones migrades afectades per lleis i realitats injustes. Vam anar fins a Lepe on la Laura i el Mame Mor ens van ensenyar el Centre Obert i l’Alberg autogestionat de 40 places que han creat a traves d’un micromecenatge. La gràcia d’aquest alberg em recorda la mateixa història de l’escultura de “la nena sense por” de Wall Street que es planta valenta davant del “Charging bull”. I és que l’alberg construït entre ASNUCI i les mateixes persones migrades està situat just davant d’un altre alberg a mig construir per part de l’ajuntament i que ara té aturat ves a saber perquè. Un exemple ben bonic de com les persones (veïns i veïnes) si s’associen poden començar a fer coses per capgirar la lògica d’aquest sistema.
Petites iniciatives que acullen, aglutinen i alcen la veu contra la injustícia generada per empresaris, administracions i consumidors que no posen el mínim per viure en dignitat. Un mínim com un alberg.
Us sona la història? A Lleida, per exemple, no només tampoc tenim alberg per a temporers sinó que de moment guanya la batalla la veu de les persones que no volen que hi sigui.
Avui volem recordar al Mohamed Alam, víctima de la nostra cobdícia, la cobdícia d’un sistema productiu que per beneficiar a uns pocs n’exploten a molts. Un sistema que té de costat als governants i el silenci còmplice dels consumidors. Potser el Mohamed hagués pujat cap Lleida el juliol i l’agost. Un estiu que sabem que no hi haurà tanta feina a causa de les pedregades, però tampoc hi haurà més bona acollida per culpa de tots nosaltres.
M’agradaria acabar fent referència al petit documental que es va presentar a la Jornada: “Vecinas, vivas donde vives”[1] i que mostra la vulnerabilitat, encara més gran que viuen les dones en aquests assentaments.
Roger Torres i Aguiló, president d’Arrels Sant Ignasi.
Publicat a Cristianisme i Justícia
[Imatge presa del cartell de la I Jornada Internacional de Reflexión sobre el Entorno Agrícola Onubense]
