Segons l’ultim informe d’ACNUR, a finals del 2019 es comptabilitzaven 79,5 milions de persones desplaçades per força al món, això correspon a 1% de la població mundial, que s’ha vist obligada a abandonar els seus països d’origen per causes com guerres, violència, fam, persecució política, inseguretat, manca d’oportunitats i canvi climàtic. D’aquests 79,5 milions, 20,4 tenen estatus de refugiades i 5,4 milions són refugiats palestins sota l’URNWA. El 40% de persones refugiades i desplaçades són menors de 18 anys.
Les situacions de conflicte i inseguretat han provocat més de 45,7 milions de desplaçaments interns. De fet, la majoria de les persones desplaçades cerquen refugi en els països veïns i el 80% es troben refugiades en països i territoris empobrits, la majoria a l’Àfrica subsahariana, amb greus problemes d’inseguretat alimentària. El 68% de persones desplaçades i refugiades prové principalment de 5 països: Siria, Veneçuela, Afganistan, Sudan del Sud i Myanmar. L’any 2019 hi havia 2 milions de persones sol·licitants d’asil, 4,2 milions de persones apàtrides i només 5,6 milions van poder retornar als seus països d’origen.
Ens trobem en un moment de la història amb rècord de persones desplaçades forçosament, amb xifres mai assolides ni tan sols durant la Segona Guerra Mundial. La crisi de la COVID-19 representa un risc afegit per a les persones que es troben en camps de refugiats on les condicions no permeten les mesures de distanciament de seguretat ni les mesures higièniques de prevenció i on generalment hi ha casos de malnutrició i altres malalties, i el tancament de fronteres a causa del virus dificulta que l’ajuda humanitària i l’assistència mèdica hi arribi. Moltes ONG i entitats socials que sovint eren l’únic recurs i assistència als camps de refugiats, a les fronteres i al Mediterrani, s’han hagut de retirar a causa del tancament de fronteres i les mesures del COVID-19. Organitzacions de salvament marítim han denunciat que la crisi del coronavirus ha estat utilitzada per impedir la seva tasca de rescat; la suspensió del dret d’asil a Grècia, una decisió que viola la Carta de Drets Fundamentals de la UE, i la Convenció de Ginebra de 1951 sobre l’Estatut dels Refugiats, representa també una violació flagrant dels drets humans que ha estat invisibilitzada per la crisi del coronavirus.
Per sensibilitzar sobre aquestes realitats, que la cobertura informativa de la crisi del COVID-19 ha invisibilitzat, des de l’Eix Migracions i Refugi de la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida s’ha creat una ciberacció en motiu del dia mundial de les persones refugiades, centrada en informar sobre la situació en diferents punts del món, inclòs a casa nostra, de les persones refugiades, migrades i sol·licitants d’asil.
IMAGINES VIURE SEMPRE CONFINAT?
Sahrauís, 44 anys vivint en confinament.
El poble sahrauí viu confinat des de fa 44 anys, aïllat en els camps de refugiats al desert d’Algèria des de l’ocupació marroquina del Sàhara Occidental, després que Espanya abandonés el país a mig procés de descolonització. Recentment, el Tribunal Suprem ha decidit negar la nacionalitat espanyola als sahrauís nascuts abans de 1975, eludint la seva responsabilitat històrica amb el territori. Als campaments de Tinduf, a Algèria, hi viuen més de 170mil refugiats sahrauís i l’amenaça del COVID-19 és molt a prop.
L’Associació Amics del Sàhara de les Terres de Ponent, ens explica com ha afectat la decisió del Suprem i la crisi del COVID-19 al territori i a l’entitat: «Hi ha moltes persones nascudes abans de 1975 que conserven els papers espanyols, DNI, llibres de família, partides de naixement… com al seu dia només es va donar un any per poder optar a la nacionalitat i aquestes persones no tenen manera d’arribar des dels camps de refugiats fins als punts marcats pel govern espanyol, es van quedar sense cap tipus de nacionalitat, no són espanyols i la nacionalitat sahrauí no és reconeguda. Alguns van poder arribar a Espanya i van presentar els papers a un jutjat i se’ls va reconèixer la nacionalitat espanyola, però els que no ho han pogut fer ara es troben vetats per aquesta sentència.»
A nivell de l’impacte de la crisi a l’entitat, Sahara Ponent comenta que: « Ens hem quedat sense el projecte Vacances en Pau aquest estiu i ens hem vist obligats a fer un gir en la nostra manera de treballar, hem prioritzat projectes assistencials immediats, treballant amb entitats a l’àmbit local, als camps de refugiats, per poder donar resposta a la falta d’aigua i aliments que han patit les famílies a conseqüència del tancament de fronteres». L’entitat ens recorda que « a nivell sanitari la població dels campaments té dependència total de les comissions mèdiques i l’ajut internacional. Milers de persones confinades en camps de refugiats que depenen de l’ajuda humanitària. Amb les fronteres tancades s’han trobat sense mitjans ni medicaments bàsics i amb pocs professionals sanitaris sahrauís per poder afrontar els protocols d’emergència sanitària. Els hem oblidat durant 45 anys i no podem continuar tolerant l’abandó del govern espanyol, que té responsabilitat en el conflicte».
El refugiats oblidats de Sudan del Sud
Gairebé 10 anys de conflicte i violència han convertit Sudan del Sud en una de les zones més inestables del planeta. La població viu en el terror diari des de la independència el 2011, del que és el país més jove del món. Sudan és, a més a més, un dels països més afectats per la crisi climàtica a nivell global.
De més de 2’2 milions de desplaçats que ha provocat el conflicte, la fam i les condicions generades pel canvi climàtic, molts han cercat refugi a països veïns com Kenia i Uganda, però uns 800 mil segueixen vivint a Sudan, on hi ha 6 camps de refugiats que acullen a més de 250mil persones. Els índex de desnutrició aguda als camps és de més del 20% i altres malalties com el còlera se sumen a l’amenaça de la COVID-19, segons dades d’ACNUR. Moltes ONG, com és el cas d’Oxfam Intermón, han hagut d’interrompre la seva tasca al país degut a la crisi del COVID-19, la qual cosa deixa encara més desemparades a aquestes persones.
Oxfam Intermón Lleida, fa la següent reflexió sobre la crisi sanitària i el seu impacte en les persones refugiades i migrades: «La crisi social i econòmica a causa del COVID19 l’estan sofrint i la sofriran molt més les persones que es troben refugiades a diferents llocs del món, ja que s’acumula a les altres pandèmies i també perquè els refugiats tenen accés limitat o nul a les mesures d’ajuda públiques nacionals i internacionals. Hem de ser capaços de plantejar propostes concretes i factibles per canviar polítiques i lleis que perpetuen aquestes situacions també en els nostres països, com és el cas de les iniciatives de regularització massiva.»
Moria, l’infern a les portes d’Europa
La situació de milers de persones refugiades a la frontera greco turca i a les illes gregues és cada cop més greu i les vulneracions de drets humans són un continu.
Més de 20mil persones sobreviuen al camp de refugiats de Moria, a la illa grega de Lesbos, en un espai habilitat per a només 3000 persones. Algunes s’hi troben des de 2016. Amb la crisi del COVID-19, el tancament de fronteres i l’aïllament dels camps, l’ajuda humanitària i l’atenció sanitària difícilment poden arribar-hi. Lleida pels Refugiats, entitat de Lleida amb projectes d’atenció a les persones refugiades a Grècia, considera que és més fàcil controlar i evitar l’arribada del virus a les illes, però que això també representa un motiu per evitar el trasllat de persones a la península i provoca una major saturació a les illes: «Al ser un territori geogràficament molt acotat és més fàcil controlar la població refugiada, i el govern grec tampoc vol traslladar-los a continent perquè tindrien més “visibilitat”, d’aquí que les illes estiguin saturades (repercutint, també a la població grega)».
Tant les persones refugiades a Grècia com les ONG han rebut atacs i amenaces de grups d’ultradreta i feixistes, que campen amb impunitat pel territori. Des de principis de març, organitzacions que treballen a Grècia han denunciat també l’expulsió de persones migrants i refugiades des de les illes i el continent, abordatge violent i devolució de pateres, detencions arbitràries, atacs amb pilotes de goma i gas lacrimògen a les persones que intentaven creuar la frontera, violència i total impunitat policial que mostren la voluntat de l’Estat grec de dur a terme una expulsió massiva de persones migrants, davant la passivitat de l’UE.
L’impacte de la suspensió del dret d’asil sumada a l’impacte de la COVID-19 deixa sense esperances a milers de persones i dificulta molt el treball de les ONG que intenten pal·liar el sofriment d’aquestes persones: «Les institucions i oficines burocràtiques també han estat tancades i tots els processos d’asil i formalització de documents s’han paralitzat. Això és molt greu ja que allarga encara més la situació d’ inestabilitat i precarietat de les persones refugiades (afectant negativament a nivell emocional i legal), i posa en risc la seva estada a Atenes. El tancament de fronteres també ha tingut clares repercussions per les entitats: els voluntaris i voluntàries, que van al projecte (Elna Maternity Atenes, Lleida pels Refugiats) per temporades de 15 dies, un mes, etc. es van haver de confinar amb les famílies i ara que s’han aixecat restriccions han tornat als seus països, però ens està costant trobar altres voluntaris que vulguin anar en aquest context de pandèmia i la feina s’ha duplicat. Un dels problemes més greus ha sigut que s’han parat els enviaments de menjar i altres materials de primera necessitat. Ara mateix es troben en una situació que falta gairebé de tot, i al haver-nos debilitat les associacions amb el tema de les contribucions econòmiques fa que haguem de treballar molt per poder suplir-ho. La por que entri el virus als camps és com un verí que afecta a la població refugiada ja que és una peça més que se suma a la seva realitat de precarietat i angoixa.»
La situació de les persones refugiades i migrades a casa nostra
La crisi del COVID-19 ha impactat sobre la població més vulnerable i amenaça en enfonsar encara més en la precarietat a milers de persones sol·licitants d’asil i en situació irregular a Espanya.
Segons dades del CEAR, Espanya només ofereix protecció a 1 de cada 20 sol·licitants, un índex molt allunyat del 30% de resolucions positives de mitja a Europa. El 2019 poc més de 3000 persones van aconseguir asil a Espanya i les sol·licituds s’han desplomat arrel de la crisi del COVID-19. La suspensió de terminis i pròrrogues degut a l’estat d’alarma també han afectat a moltes persones.
Segons Creu Roja Lleida: «Els sol·licitants d’asil es troben en situació regular, ja que aquells documents identificatius d’asil s’han prorrogat i per tant no s’ha produït cap irregularitat sobrevinguda per aquest motiu. Tenen dret a l’assistència mèdica i, desprès de sis mesos de l’entrevista d’asil, poden treballar. Les dificultats ens les trobem quan intenten trobar feina, anar al banc, o a qualsevol organisme públic tenen dificultats per la desconfiança d’acudir amb un document que nominativament està caducat, tot i que legalment es trobi prorrogat. Una altra problemàtica és la situació d’impossibilitat de demanar asil, actualment no és possible sol·licitar asil acudint presencialment a Policia Nacional, per tant a la pràctica les persones recent vingudes abans del decret d’estat d’alarma no poden demanar asil.»
L’entitat de Lleida remarca que cal considerar com a persones refugiades totes aquelles que fugen dels seus països per temors fundats, independentment de les que l’estat consideri oficialment refugiades i a les que se li hagi atorgat asil: «Des d’entitats com Creu Roja donem suport i treballem amb totes aquestes persones al marge de si l’Estat finalment les reconeix com a refugiades o no». L’entitat subratlla que continuen arribant al territori espanyol persones refugiades que fugen de situacions de conflicte, persecució política, religiosa o per raons de gènere o orientació sexual etc. que no troben protecció als seus països d’origen i demana «No podem ignorar aquesta realitat i hem de defensar el dret d’aquestes persones a manifestar la seva voluntat de sol·licitar protecció internacional, per poder accedir al recurs en cas de vulnerabilitat i poder iniciar els seus tràmits documentals.»
Temporers dormint als carrers de Lleida: la situació que es repeteix any rere any
L’arribada de la campanya de la fruita a Lleida comporta l’arribada de temporers, que davant la manca d’allotjaments i la pràctica impossibilitat de trobar lloguers, acaben amb cap altra alternativa que dormir als carrers. És una situació que any rere any es repeteix i que les entitats i moviments socials de Lleida fa anys que denuncien.
La crisi de la COVID-19 ha augmentat la tensió i el malestar per la presència de persones dormint al carrer, sense possibilitat de respectar les mesures de seguretat i higièniques de prevenció amb el corresponent risc tant per als treballadors com per la resta de ciutadans. El tancament de fronteres ha provocat que molta mà d’obra migrant no pogués arribar per treballar a la campanya agrària, mentre moltes persones que es troben en situació irregular no poden treballar, i la seva situació d’irregularitat facilita que siguin víctimes d’explotació laboral, racisme i discriminació.
Des de la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida recordem que l’Estat ha de vetllar perquè es respecti el conveni i el treball al camp es realitzi amb seguretat i dignitat pels treballadors. I això passa no només per garantir allotjament i facilitats per poder complir mesures higièniques i de prevenció dels contagis en mig d’una pandèmia, sinó sobretot, per reformar un model agrari que ofega tant a la pagesia com als treballadors, i per tombar una Llei d’Estrangeria que aboca milers de persones a situacions desesperades. Demanem la Regularització massiva perquè la crisi social i econòmica que vivim i que vindrà no deixi a ningú enrere.
