Un article de Laia Soldevila al Crític.
Alcarràs, el film que explica la història d’una família pagesa d’aquest poble del Segrià, ha guanyat un dels premis internacionals de cinema més prestigiosos: l’Ós d’Or de la Berlinale. Em sembla una notícia meravellosa. Primer, perquè conec la seva directora, la Carla Simón, i sé que el seu univers d’històries i de talent és immens. Estic segura que tot el que heu vist (Estiu 1993) i el que veureu (Alcarràs i tot el que vindrà!) us deixarà empremta. Espero que, durant molts anys, puguem gaudir de les seves històries íntimes i desacomplexades sobre les relacions familiars i humanes.
El premi també em sembla la millor oportunitat per posar el focus mediàtic en un poble rural de Ponent com és Alcarràs i en la petita pagesia, un sector cabdal per a la nostra supervivència però que mor lentament, cada dia més escanyat per les dinàmiques capitalistes. “Vull dedicar aquest premi a les petites famílies pageses que cultiven la terra cada dia perquè els aliments arribin a la nostra taula. La seva manera de fer agricultura respectuosa amb la terra és, probablement, avui en dia, una forma de resistència”, deia Simón en el seu discurs d’agraïment a la Berlinale. I sí, viure de cultivar aliments és, avui en dia a Catalunya, un acte de resistència, especialment en municipis agrícoles i ramaders com Alcarràs.
Alcarràs com a paradigma del món rural
Alcarràs és el paradigma de moltes de les coses que passen al món rural i pagès. És el segon municipi més poblat de la comarca del Segrià, després de Lleida. La seva economia és agrícola i ramadera industrial, i això té conseqüències econòmiques i socials. La renda familiar disponible per habitant (RFDB) d’Alcarràs, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), és de 13.000 euros, 4.000 euros per sota de la mitjana catalana (que es troba al voltant dels 17.000 euros). Per fer-nos-en una idea, la renda per habitant de Sant Cugat del Vallès és de 24.800 euros.
Aquesta realitat econòmica és habitual a la majoria de les comarques on el sosteniment principal és el sector primari. Mantenir una agricultura (i una ramaderia) de proximitat, respectuosa amb el territori i les persones que s’hi dediquen és pràcticament insostenible per a molt pagesos i pageses que no fixen el preu dels seus cultius ni en controlen la distribució ni el mercat. A més, bona part dels aliments que es cultiven a Ponent s’exporten fora de Catalunya, com segurament passa amb els préssecs que recull la família protagonista del film de Carla Simón. De fet, com explica la periodista de TV3 Cori Calero en aquest article, el 70% dels productes cultivats en terres lleidatanes es destinen a l’exportació, mentre que 9 de cada 10 patates que mengem són importades.
El resultat d’això és que en 10 anys s’han perdut gairebé 5.000 famílies pageses, cosa que fa de Catalunya un dels països del món amb menys terra cultivada per habitant. En temps de sequera com els que estem vivim, que hi hagi tanta massa forestal ens hauria de preocupar per l’alt risc d’incendis que representa, com avisava el cap de l’Àrea del Grup d’Actuació Forestal (GRAF) dels Bombers, Marc Castellnou. Alcarràs, però, és un poble de regadiu i de fruita gràcies al canal d’Aragó i Catalunya, una infraestructura hidràulica promoguda per Francesc Macià fa més d’un segle. El sector hortofructícola ja fa temps que és en el punt de mira per les condicions que ofereixen als temporers que venen d’arreu del Sud global a treballar en semiesclavatge i que pateixen episodis de racisme com aquest. Si voleu conèixer de primera mà com viuen alguns temporers que fan feina als camps de Ponent, us recomano el documental El preu de la fruita, dels documentalistes Pablo Rogero i Carla Barbal.
