2020 serà sens dubte recordat com l’any de la pandèmia. Milions de persones en tot el món han vist com les seves vides quedaven paralitzades, en la major expèriencia col·lectiva que vivim en dècades. Una recaiguda en el cos, va dir el filòsof Santiago Alba Rico, perquè la COVID-19 ha vingut a recordar-nos que som cossos, per tant, som vulnerables i estem exposats a les consequències dels nostres actes.
Des de l’ecologia, el camp del saber i de la militància que acostuma a visibilitzar la complexitat de la nostra interacció amb la naturalesa, es venia advertint des de feia anys: si seguim pel mateix camí, arribarem al col·lapse. Tanmateix, s’apostava més pel col·lapse energètic (no hi haurà prous combustibles fòssils per sostenir el nostre sistema de producció, distribució i consum) o per una serie de catàstrofes vinculades amb el canvi climàtic que no pas per un virus.
Però la pandèmia que vivim no és en absolut, com ens volen fer creure, un cigne negre. Centenars d’articles científics advertien que la destrucció d’ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat facilitaria el sorgiment de malalties zoonòtiques és a dir, que salten d’espècies animals a humans, com ja vam tenir ocasió de veure amb anteriors versions del SARS, amb el virus de l’èbola i altres. La propia OMS va advertir el setembre de 2019, 3 mesos abans del brot del coronavirus, que ens enfrentavem a una amenaça real de pandèmia fulminant, provocada per un patògen respiratori. La van anomenar la “malatia X” i hi ha qui creu que ens enfrontarem a virus encara més mortífers.
Com acostuma a passar, aquest tipus de missatges són ignorats, perquè escoltar les evidències científiques implicaría abandonar les excuses i emprendre realmente una transició ecosocial que ens permeti virar cap a un vincle sustentable amb el nostre entorn. L’investigador del CSIC Fernando Valladares ho explica en aquesta entrevista i també Yayo Herrero en la seva xerrada a la UdL “L’ecofeminisme pot salvar-nos la vida”. Un ecosistema sa serveix de barrera natural i la diversitat d’espècies animals permeten la dilució de la carga vírica. Però si destruïm els ecosistemes i obliguem als animals que sobreviuen a migrar i estar més a prop de la població humana, llavors podem trovar-nos en situacions com la que ara vivim.
Si parlem de destrucció d’ecosistemes, el sistema agroalimentari industrial és potser el major responsable. Segons una publicación científica de 2015, si es quantifiquen les causes de malalties zoonòtiques, un 31% té relació amb la desforestació i canvis d’ús del sòl, diu la FAO, el 70% de la desforestació és conseqüència de l’expansió de la frontera de l’agronegoci, un 15% apunta directament a l’agricultura industrial i un 2% a les transformacions de la indústria alimentària. Un altre 13% té a veure amb el comerç i transport internacional, i aquí entra de nou el funcionament malgastador del sistema agroalimentari, ja que els aliments que es consumeixen a l’Estat espanyol recorren una mitja de 6mil km fins a arribar al nostre plat, malgrat que molts es podrien cultivar en el territori.
A més, el sistema agroalimentari ens afecta d’altres maneres durant la pandemia: la substitució paulatina de productes frescos per ultraprocessats, així com la producció amb agrotòxics d’aliments amb cada cop menys nutrients, ens fa més vulnerables a la pandemia: perquè el nostre sistema inmunològic està debilitat, i perquè la dieta a base d’ultraprocessats és causant d’alguna de les malalties-com l’obesitat i la diabetis-que constitueixen major risc per qui es contagia de COVID-19.
Un altre factor de risc es la industria cárnica global: els animals, amuntegats i mal alimentats, saturats d’antibiòtics, tenen un sistema inmunològic deficient, enmalalteixen ràpidament i d’aquesta forma augmenta la possibilitat de malalties com la grip aviar. A més, en un mon globalitzat en que executius i turistes viatgen constantment el que podría ser una epidemia localitzada es converteix ràpidament en una pandemia mundial. Els ecòlegs insisteixen que, quan parlem de la vida, les causes i els factors que influeixen en una circumstància son variats i complexos. Així, a tot això s’uneix el canvi climàtic, ja que la desaparició del permafrost i els glaciars pot fer que emergeixin virus nous per als quals el nostre sistema inmunològic no està preparat. No queda dubte a aquestes alçades que la pandèmia és una crida a modificar la irracionalitat de l’actual sistema de producció, distribución i consum que és totalment ineficient en termes d’energia i materials, deixa altíssims impactes socioambientals, obliga a poblacions senceres a desplaçar-se i se sosté amb explotació laboral. Segons l’últim informe d’Oxfam, els 2153 milmillonaris que hi ha al món, acumulen més riquesa que el 60% de la població mundial.
Avui més que mai és el moment d’avançar cap a una transformació radical dels nostres estils de vida. És temps d’apostar per l’agroecologia i el comerç de proximitat, i d’exigir als nostres governants que facilitin aquestes iniciatives a través de legislacions i incentius. L’Eix Ambiental de Lleida ja està fent passes per fer incidència política en aquest sentit.
Per tot això serà necessari un canvi cultural: un exemple seria que durant la quarentena es mantingués la prohibició d’anar a l’hort propi, quan representa menys risc que anar al supermercat. En un sistema capitalista, el que no passa pel mercat no té ni valor ni preu. Però és moment que reconsiderem allò realment valuós i que entenguem que valor i preu són conceptes molt diferents. A lleida podem fer-ho donant suport als petits productors, als mercats i a les alternatives locals de consum com la cooperativa Lo fato o l’Ateneu cooperatiu la Baula, a Lleida.
Publicat en castellà a Carro de Combate
