Cada any es repeteix la mateixa història: arriba l’estiu i el racisme mediàtic puja com una carabassera. Els precedents ho avalen i no cal anar massa temps enrere: qui no recorda la famosacampanya de la inseguretat de Barcelona de l’estiu passat? Un gran volum de mitjans de comunicació van informar d’un aparent augment de la delinqüència a la capital catalana, responsabilitzant-ne a les persones migrades.
Enmig d’aquesta campanya mediàtica, el Col·legi de Criminòlegs de Catalunya va dir en un comunicat que no hi havia “cap crisi de seguretat a Barcelona” i va alertar d’una persecució contra els migrants. Aquest any tan atípic no ha sigut cap excepció. La pandèmia del coronavirus ha servit de combustible per a dinamitar encara més, si és possible, el racisme mediàtic característic en èpoques estivals.
“Els immigrants són persones”, una evidència no tan evident
“9 immigrants i 70 persones contagiades de coronavirus”, així anunciava Antena 3 els focus de la Covid-19 a la regió de Múrcia durant l’emissió del telenotícies del 9 de juliol. Susana Ye, periodista i autora del documentalChiñoles y Bananas (2016), valora indignada l’expressió utilitzada pel canal d’Atresmedia: “Com a periodista i com a filla d’immigrants em sembla vergonyós. No pot ser que ningú de tot l’equip d’Antena 3, un mitjà tan gran, no se n’adonés de la barbaritat que estaven mostrant. Els immigrants, com és evident, són persones”.
Una setmana després del cas d’Antena 3, el diari La Vanguardia titulava en portada: “Moren tres immigrants en un incendi en un pis de la Barceloneta”. Beatrice Duodu, reportera del programa Planta Baixa de TV3 i autora de l’informe “On és la diversitat a les redaccions?“, apunta que recalcar la procedència de les persones és una “estratègia recurrent de certs mitjans i que promou el racisme”. A parer seu, hi ha una solució ben senzilla: “Quan parlem d’immigració és tan fàcil com canviar la paraula immigrant per persona”.
Els temporers, al centre de la diana
El racisme mediàtic d’aquest estiu s’ha acarnissat especialment amb dos col·lectius concrets: els temporers de la campanya de fruita i els joves migrats sols.
A principis de juliol, la Generalitat de Catalunya va decidir confinar perimetralment la comarca del Segrià a causa d’un rebrot de coronavirus. L’opinió pública no va trigar a posar al centre de la diana els prop de 200 temporers que estaven treballant al camp perquè –segons diversos mitjans– “havien provocat els rebrots”. Un exemple seria el diari El Mundo, que n’informava així: “El descontrol dels temporers a Lleida provoca el primer confinament massiu després de l’estat d’alarma”.
Llibert Rexach és portaveu de la plataforma A Ponent Destriem, que ha engegat la campanya “Fruita amb justícia social”, que vetlla pels drets dels temporers i migrants que treballen al sector agroalimentari. Rexach qüestiona la cobertura periodística de la crisi de la Covid-19 a la comarca lleidatana: “Al Segrià va haver-hi rebrots per festes però tothom apuntava als temporers. Vam percebre que la majoria de periodistes es quedaven només amb les conseqüències: els rebrots”. I prossegueix: “Els mitjans han d’anar més enllà de les xifres. Han d’informar sobre què hi ha al darrere, quines són les causes i en quines condicions precàries viuen els temporers”.
Rexach lamenta haver patit “el sensacionalisme d’alguns mitjans” que, quan informaven dels rebrots del Segrià, només utilitzaven fotografies dels temporers: “Viuen en condicions infrahumanes, és evident que algú d’ells s’infectarà de la Covid-19, però, ¿no hi ha cap més contingut per il·lustrar els rebrots que una imatge dels temporers dormint al carrer? Tota l’estona utilitzaven fotografies dels treballadors de la fruita”.
“Des de fa un temps que ens neguem a parlar amb periodistes davant dels temporers perquè hi ha qui ho aprofita per gravar-los sense permís. Hem hagut de demandar dos mitjans per no respectar el dret a la intimitat”, critica el portaveu d’A Ponent Destriem.
En aquest sentit, Beatrice Duodu creu que els mitjans acostumen a “equivocar-se de bàndol”, propiciant que la gent pensi que “les persones que pateixen les desigualtats socials són les culpables, les dolentes”.“Aquesta criminalització no ens fa cap favor com a societat. El periodisme ha de ser una eina per la cohesió social, no pas un altaveu del discurs de la por”, reflexiona la periodista.
Per Cheikh Drammeh, membre del consell de SOS Racisme, quan les coses van malament, com en la situació de la pandèmia, “el discurs de la por culpa de tots els mals a l’altre, a l’immigrant”. “Sempre és el mateix. Als turistes europeus que arriben al país els rebem amb aplaudiments. Als temporers, que han salvat la campanya de la fruita i que han de dormir al carrer, els acusem d’originar els rebrots”, condemna Drammeh.
Joves que migren sols, ofegats per la deshumanització
De la mateixa manera que els temporers, l’altre sac de boxa del racisme mediàtic durant aquest estiu han sigut els joves que migren sols. A finals de juliol, un infant migrant va morir ofegat al riu Gállego a la província de Saragossa. El mitjà Hoy Aragón titulava: “El cos d’un ‘MENA’ és trobat ofegat en un toll del riu Gállego”.
El titular del diari aragonès contradiu les recomanacions sobre el tractament informatiu de la infància i l’adolescència tutelada per l’Administració publicades pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Col·legi de periodistes de Catalunya i el Departament de Treball, Afers socials i Famílies, que estipulen el següent: “’MENA’ és l’acrònim de menor estranger no acompanyat. Fa referència a nenes i nens estrangers que fan els processos migratoris sols. Atès que és un terme estigmatitzat, convé substituir-lo per infants o joves migrats sols, sense referents familiars o sense referents adults”. La discriminació mediàtica cap als menors d’edat no acompanyats no és cap novetat i davant l’eclosió del tema l’estiu passat, les institucions catalanes van elaborar aquestes pautes.
Dues setmanes més tard de la mort del jove al riu Gállego, van morir també ofegats dos infants al port de València després de saltar a l’aigua per evitar la seva deportació. El diari Las Provincias publicava aquesta notícia: “Els polissons van rebutjar tres cops els salva-vides que els van llençar els pràctics”. En el cos de la peça no hi ha cap menció a la seva condició de menors d’edat en cap moment i fins i tot es refereix als infants com a “barons de baixa alçada”. L’article en tot moment remarca la “procedència africana”.
Susana Ye percep “una doble vara de mesurar” a l’hora d’informar de fets tràgics com l’ofegament d’aquests infants: “Sembla que unes vides valen més que les altres”. I argumenta: “S’està drogant la societat per tal que prengui distancia i normalitzi el mal aliè, el patiment de les persones migrades o racialitzades. La utilització del terme MENA deshumanitza, i allò que hauria de commoure, acaba perdent la seva qualitat de realitat”.
Segons el membre de SOS Racisme Cheikh Drammeh, l’exposició continuada de la misèria de les persones que no són blanques és també racisme mediàtic: “Els rescats al mar Mediterrani, la famosa imatge d’Aylan Kurdi o el vídeo de l’assassinat de George Floyd, en són exemples. Són desgràcies que no fereixen la sensibilitat pública perquè no estan protagonitzades per persones blanques. Això ha fet que lluny d’Occident s’hagi normalitzat la tragèdia, com quan hi ha un bombardeig a Orient Pròxim, que ja ni tan sols sorprèn”.
La‘vacuna’ pel periodisme racista
L’estiu de 2020 té els dies comptats. I els mitjans han fet palès que novament, un any més, s’han contagiat de periodisme racista. Malgrat tot, Beatrice Duodu proposa una ‘vacuna’ per combatre’l, no només durant l’estiu: “Un component essencial per fer front al racisme mediàtic és incorporar la diversitat a les redaccions. Si arriben migrants en una pastera, no és el mateix que ho expliqui algú que mai n’ha vist una, que un periodista que els seus pares van venir en ella. És una perspectiva diferent”.
Publicat a Mèdia.cat
